Ahir es va ajornar fins divendres el previst enlairament de la missió espacial Artemis I, que haurà de dur la càpsula Orion fins l’òrbita de la Lluna. L’any 2024 la missió Artemis II ha de fer el mateix viatge amb persones a bord, i el 2025 l’Artemis III les ha de baixar fins a la superfície del satèl·lit natural de la Terra. I un es pregunta: Oi que aquesta pel·lícula ja l’hem vista?
La vam veure fa més de cinquanta anys. Complint la promesa del president John F. Kennedy, la NASA va enviar homes a la Lluna i els va tornar vius. L’any 1968 la missió Apollo-8 va orbitar al voltant del planeta, sense aterrar-hi, i al cap de set mesos l’Apollo-11 va fer història quan Neil Armstrong va deixar la petjada de la seva bota a la pols lunar i va dir allò del petit pas d’un home i el gran pas per la Humanitat. Ara l’agència espacial repeteix el mateix esquema i, malgrat els increïbles avenços tecnològics, ho fa més a poc a poc, ja que els set mesos es converteixen en tres anys. Es veu que avui les coses són més complicades, però no necessàriament més segures: les naus cada cop depenen més dels ordinadors, amb el perill que un d’ells comenci a dir «el meu nom és Hal».
D’altra banda, la tria dels noms és preocupant. La deessa Àrtemis era germana del déu Apol·lo, i d’aquí la denominació del programa, però també era una guerrera ferotge i una assassina despietada amb un munt de cadàvers en el seu haver. Matava enemics, adversaris, gent que li queia malament, i les respectives famílies. Una de les seves víctimes va ser justament Orió, el gegant que dona nom a una constel·lació (i a l’equívoc en què es basa la pel·lícula Men in Black). I Orion és el nom de la càpsula en la que viatjaran els cosmonautes de l’Artemis. També són ganes de cridar el mal temps.
El 1969 enviar éssers humans a la Lluna era atrevir-se a pensar l’impensable, era trencar límits, era quedar-nos amb la boca oberta. Però ja fa 53 anys que es va estrenar la pel·lícula. Ens engrescarem igual amb aquest remake?
