La Festa Major de Manresa s’ha acabat. Sí senyor. I amb ella, un cicle que es repeteix cada any. Vull dir que les festes majors que s’escauen per aquestes dates ens recorden que les vacances, per la majoria de mortals, ja s’han acabat, que a l’estiu ja li queden pocs dies i que qui encara no s’hagi pres un beure al Passeig en plena canícula és ara o mai. De fet, però, amb això del canvi climàtic d’aquí a no res farem una orxata tot l’any i sense rebequeta. Ves a saber.
Les festes majors de mitjans d’agost, que són la major part, tenen l’avantatge que un cop han passat encara queda molt estiu per endavant. La pega és que molta gent no la viu perquè és fora. Vull dir que t’has de sentir molt del poble o de la teva ciutat per ser-hi aquells dies si tens l’oportunitat de viatjar lluny. I hi ha de tot, a la vinya del senyor. Les de finals de mes, com la de Manresa i la d’Igualada, t’ho posen més fàcil. Però, com deia, hi ha de tot a la vinya del senyor i conec gent que no ha trepitjat mai un correfoc, un castell de focs o una ballada de la imatgeria perquè li cau lluny o perquè senzillament li bufa, cosa que és absolutament respectable.
El que deia, però. S’ha acabat la Festa Major de Manresa amb un correfoc que la pluja va estar a punt d’esguerrar però no ho va aconseguir. O millor dit, encara: s’han acabat pràcticament totes les festes majors de tots els pobles. Aquest any ja sense mascaretes, sense haver de guardar distàncies de seguretat, sense haver d’estar pendent que el nen no toqui això o allò, sense haver de dur el potet de gel al damunt a tota hora i a tot arreu i sense haver de pensar en reservar entrada per anar a aquest o a aquell espectacle. Buf. Els carrers i les places han tornat a ser el principal escenari de la festa major. Et pot agradar o no, però la gent ha sortit, s’ha tornat a trobar. Un any enrere, i ja no en diguem dos, semblava impossible i inabastable. No es veia el final de la pandèmia. Per cert, la covid encara volta per aquí. Una cosa més. Qui enyori la gresca que sàpiga que comença la de Sallent.
Ara ens espera un setembre i una tardor plens d’incògnites. A la covid s’hi ha afegit una guerra aquí mateix -a part de les que hi havia i que hi continuen sent-, la sequera, el preu de les coses pels núvols... (hi podeu afegir el que us plagui). Si hem de fer cas als pessimistes, les passarem magres. Si hem de fer cas als que s’autodefineixen com a pessimistes informats, també. El món és un desastre, sí, però amb festes ho és menys i a vegades és xulo, no?
