Regió7

Regió7

Jaume Farguell

Sacre adEu a Josep Espar i Ticó

El matí del dissabte 19 d’agost, mentre amb l’esposa i fills visitàvem la vàcua i esvelta església del poble danès de Kolding, obra de l’arquitecte Noes-Pedersen, em comunicà el meu fill Jaume que, per telèfon, acabava d’assabentar-se de la mort de l’entranyable amic Josep Espar i Ticó, advocat, empresari i, per damunt de tot, insigne activista i patriota català.

Sacre adEu a Josep Espar i Ticó

He de confessar que la insòlita i impactant sorpresa en arribar-me el traspàs del bon amic, precisament dins d’aquell silenciós espai de recolliment cristià, em desvetllà intensos sentiments i recordances. Una de tan suggestiva i escaient com que fou el grup «Crist i Catalunya», el que l’any 1954 del llunyà franquisme decidí Josep Espar vincular-se a la política.

Comprenc i respecto que la fermesa ideològica d’Espar vers una Catalunya lliure i sobirana vingués des de sempre agermanada amb una profunda i autèntica vocació cristiana, amarada des de la infantesa en una llar on ambdós sentiments es fusionaren. I que amb idèntic entusiasme portaren el nostre personatge, tant el maig del 1960 als Fets del Palau de la Música i a aixecar-se el primer a entonar El Cant de la Senyera, com ja a l’any 1974, a decidir amb els seus companys que fos el monestir de Montserrat on tingués lloc la creació del nou partit de Convergència.

La meva ferma amistat personal amb en Josep es remunta al 1974 dins l’àmbit del Congrés de Cultura Catalana, del qual ell era el gerent i jo un simple i vocacional col·laborador berguedà. La relació continuà l’any 1980 i successius, ja amb la democràcia, quan l’Ajuntament de Berga restablí l’aplec nacionalista del Pi de les Tres Branques, on la sovintejada presència d’Espar constituí un entusiasta referent per als nombrosos assistents, coneixedors de la seva preeminent implicació patriòtica. Els nostres contactes personals es mantingueren fins a l’actualitat a les conferències i viatges de la Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès.

Òbviament, al llarg d’aquestes dues setmanes, nombrosos i emotius missatges de condol han aparegut als mitjans de comunicació catalans recordant i honorant la incommensurable tasca de Josep Espar i Ticó en pro de la nació i la llengua catalana. Amb la fundació de la discogràfica Edigsa, promotora de la Nova Cançó, en la campanya Volem bisbes catalans, la creació del diari Avui, de la revista infantil Cavall Fort, de la Llibreria Ona, etc.

Aquesta infatigable labor li valgué ésser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona i el Premi Canigó de la Universitat Catalana d’Estiu.

Tot això a banda de l’autoria de mitja dotzena de llibres, entre els quals Moral de victòria o Catalunya sense límits, amb títols que no necessiten cap aclariment.

I acabo amb un record i una anècdota que em semblen oportuns. Recordo molt especialment que amb l’enyorat i admirat Josep Espar i Ticó compartirem un altre amic de l’ànima en la persona de mossèn Ballarín.

I seriosament anecdòtic és que, en més d’una conversa privada amb Ballarín coincidirem a mostrar la nostra estranyesa i quasi perplexitat pel fet que l’Espar, atesa la seva inigualable trajectòria i bona sintonia amb el govern convergent, no arribés mai a formar-ne part com a conseller.

El dia 5 de setembre a la tarda vull assistir a l’església dels Jesuïtes de Casp, on s’oficiarà el funeral en memòria de l’il·lustre difunt. Amb tot, entengui el lector que les circumstàncies recentment viscudes m’hi facin sentir inevitablement transportat dins l’alta celsitud de l’església de Kolding, on he tornat a sentir la perennitat del seu esperit i del seu missatge.

Compartir l'article

stats