Sant tornem-hi. La festa major marca el final. O l’inici. Sigui com sigui, és la nostra festa, els nostres dies, la nostra gent. I Manresa es muda. Als balcons de l’Ajuntament hi fem lluir domassos de vellut granat; el del mig amb l’escut de la ciutat. Fan goig. I quan me’ls miro em ve a la memòria en Gaziel i «els afuats i elegantíssims xifrers de Toscana, com fets de vellut de molsa». Vellut per vellut. l m’enyoro de les vacances. I sento abans d’hora l’enyorança que sé que sentiré dimarts quan una altra festa major serà passada. I viscuda. Un any més. Unes vacances més. Una Festa Major més. Però avui és dissabte i és dia de pregó. I el Saló de Sessions lluu solemne. Amb els manresans il·lustres que ens observen i ens fan companyia. I celebren la festa amb nosaltres. Suposo. De quan deu ser la primera Festa Major manresana? M’ho anoto per demanar-li al Francesc Comas, l’historiador manresà per excel·lència. I amic. Queda pendent. I la gent també ens mudem. Salutacions. Encaixades de mà. Abraçades. Pell morena. Rialles. Il·lusió i una mica d’incertesa pel que ens depararà el curs que engeguem. Les municipals són a la vista i els motors estan a punt per començar la cursa cap el maig del 23. Però avui no hi ha picabaralla política. Avui, amb la medalla de regidors penjada al coll, ens sentim més regidors que mai. Orgull de representar els nostres conciutadans. Orgull de ser la ciutat de la Sèquia. De la Maria Matilde Almendros. D’en Josep M. Planes. De les Bases de Manresa. Orgull de sentir-nos manresans. I de ser-ne. Aquest any, l’honor de fer el pregó recau en el periodista Quico Sallés. Se’l veu content i emocionat. I ens ho encomana. I sentim encara més la responsabilitat de servir els nostres conciutadans i de servir-los bé. Ens encomana ganes de vinga va, arremenguem-nos i tornem-hi a tornar, tant com puguem. Manresa s’ho val. Aquesta Manresa que en paraules d’en Quico Sallés «és sobretot l’antídot contra la 'Barcelunya'. Ciutats mitjanes que estructuren la Catalunya Ciutat. La identitat de Manresa com a ciutat important, com a capital natural de l’extensa Catalunya Central, és un concepte clau per entendre que el país no hagi quedat engolit per la força de la Santa Àrea Metropolitana de Barcelona. Manresa és el paradigma de l’equilibri que necessita el país, les ciutats que fan de contrapès a les grans capitals que confonen tot allò que queda fora de les vies de metro en un jardí de cap de setmana». En Sallés en va dir moltes de coses i molt ben dites. «Tenim feina, sí. I què? Fem-la. I la podem fer tot i estan de festa» M’agrada aquesta reivindicació lúdica de la feina. M’hi apunto! A vegades sembla que només es pugui fer molta i bona feina amb una cara seriosa com un plat de faves. Treballar i riure o riure i treballar, que diria que en aquest cas l’ordre dels factors tampoc altera el producte!
I per acabar, abans d’entonar Els segadors, les veus del nostre estimat Orfeó Manresà ens van interpretar L’home nou amb lletra del cantaire Joan Torner, música del seu director Xavier Pagès i un solo de la soprano Mireia Garcia. «Una ciutat Manresa, un pou, una Cova…» paraules cantades que ens van acabar d’esborronar a tots. Un acte rodó. Bon començament de curs a tothom!
