A la sortida Ondara-Dénia de l’autopista AP-7, la que fa una any ha perdut la P de peatge, hi ha un enorme ressort per a gossos. Amb una piscina gegantina de nom Aguacan, habitacions individuals (per als animals) i tota mena de serveis d’alt nivell. En els 63.000 m2 de superfície ells són els protagonistes, al davant dels propietaris i dels nens. Pràcticament no se’n veu cap. Hi ha camps d’entrenament a mode de gimnàs caní i quan veuen la gran bassa els peluts udolen desbocats. Com saben els seus amos, el pèl i les piscines no combinen gaire bé quan toca fer neteja.
De manera radical crec que els animals han de ser al bosc, com els quadres als museus. Ho admeto, no he sabut mai conviure amb bèsties domèstiques. Des d’aquest punt de vista, aquest estiu en què ja es parla del coronavirus amb passat i les ganes de sortir ha portat multituds a les platges, s’ha pogut comprovar que les estadístiques sobre cans han petat. Si a la Barcelona del 2.017 ja n’hi havia un per cada deu veïns, a hores d’ara aquesta proporció es podria haver desbordat. A Espanya n’hi ha censats sis milions.
Em trobo gossos per tot arreu. Quedes amb uns amics en una terrassa i arriben amb un quisso nou. T’asseus amb ells i de sobte notes una llengua llarga, aspra i bavosa llepant-te una mà o una cuixa. Apareixes per un camí berguedà amb una bicicleta i són allà, amb els seus propietaris o sense. Del «no fa res» passem als clapits de la por (la seva) o a bordar-me agressivament, moment que el temor canvia de bàndol. Conec algú mossegat a un bessó ensangonat al qual van insistir (abans i després) que l’animal també era un «si no fa res». He vist gossos amb aquest nomenclàtor tota l’estona en cales minúscules a on eren majoria. Quan sortien de l’aigua en hora punta de banyistes, l’espectacle per les corredisses en espolsar-se l’aigua és una de les fotos de l’estiu. O els lladrucs mostrant-se les dents entre dos desconeguts i jo allà al mig amb el diari arrugat per l’ensurt.
És innegable i és tendència: tenir un gos s’ha convertit en una moda. Em fascinen els que els parlen de temes complicats mentre passegen junts. Sobretot quan s’aturen a mitja explicació i el que escoltava alça la pota per fer una bona pixarada. Per exemple, en un mur del meu carrer. O en algun jardí comunitari sec per la secada ple de deposicions líquides (i alguna de sòlida) deixades allà amb nocturnitat i poca empatia social.
Cap moda resisteix períodes de quinze o vint anys, l’expectativa de vida d’aquest animals. L’any passat se’n van abandonar 285.000. Una dada que també inclou els gats domèstics. La tinença d’un gos és una obligació per a tota la vida de qui la contrau. I algun dia caldrà parlar dels drets dels que no en som partidaris, bàsicament qüestions d’higiene en bèsties amb pèl (a on n’hi ha apareix la brutícia) i sobretot en l’inalienable dret a no ser molestat per cap ni un quan soc al carrer o a un corriol. Hi ha una teoria mesella sobre les similituds amb el temps entre els gossos i els que hi conviuen. A vegades es compleix a la inversa.
