El 1971 mossèn Gasol va publicar el llibre, Manresa, panorama d’una ciutat, una miscel·lània on s’hi barrejaven el passat i el present, i que reflectia la imatge d’una ciutat pròspera que encarava el futur amb il·lusió. Si ara se’n publiqués una rèplica posada al dia, el títol que més li escauria seria Manresa, quin panorama de ciutat! Seria un llibre desolador. Tan desolador com ho és sortir al carrer i veure els personatges que hi deambulen. Molts d’ells són els que protagonitzen diàriament les cròniques de successos que es publiquen als mitjans, i aquelles que no es publiquen, o es publiquen escatimant detalls, però que estan en boca de tothom.
Fa cinc anys aquest diari entrevistava diferents persones vinculades a la universitat, el turisme i l’empresa, que reflexionaven sobre el paper del servei ferroviari en el desenvolupament de la ciutat. Una d’elles, el president de l’associació Gest!, Josep Sinca, deia que «el tren és imprescindible per portar habitants de qualitat a Manresa». No entenc com tots els demagogs (i demagogues) que tant han col·laborat per construir aquesta ciutat de merda que tenim ara no es van llençar a fer pintades dient «Totes les habitants són de qualitat», suposo que no ho deurien llegir.
Encara que hem d’admetre que tota aquesta xusma que tenim també ha arribat en tren –ni que sigui sense pagar el bitllet–, el concepte «habitants de qualitat» em va semblar ben trobat. I quan dic habitants de qualitat no penso en els que es compren les camises al Serra Claret. Penso en la bona gent que, al marge del seu nivell social o econòmic, amb tots els seus maldecaps i amb totes les seves necessitats, marcaven fins fa uns anys l’ambient de Manresa i feien que fos una ciutat més segura, més endreçada i més amable. Gent que ara es veu desplaçada pel lumpen que ha vingut a delinquir, a atemorir i a viure del que roben o del que reben. Són habitants de qualitat aquells que la setmana passada es va congregar a les portes de l’Ajuntament per donar suport a la trobada amb l’alcalde d’una ciutadana que reclamava més seguretat. Convocats anònimament per whatsapp, van quedar desconcertats quan la persona en qüestió no es va presentar. Llavors una treballadora de l’Ajuntament els va suggerir que si volien exposar el seu neguit a l’alcalde havien de demanar cita. Els polítics, ja ho sabem, només baixen a trobar el poble quan estan en campanya. Després parlar-hi és més complicat. I mentrestant Manresa segueix degrandant-se a marxes forçades cada dia que passa.
