Ara que els mitjans públics catalans han fet una opció decidida pels continguts d’entreteniment per eixamplar bases d’oients/espectadors «tips d’informació política», seria bo que dediquessin alguna hora als monòlegs còmic-reflexius que fan riure tanta gent delerosa de passar-s’ho bé a cap preu. N’hi ha de joves estupendus, d’aquí i d’allà, que garantirien l’èxit aconseguit en el seu moment per monologuistes tristament desapareguts: Pepe Rubianes, Eugenio i Joan Capri. Estils molt diferents, però tots van saber connectar amb el públic. Personalment m’identificaria més amb Rubianes (més compromès i provocador), que no pas amb l’Eugenio enginyós i babau. D’en Joan Capri em quedaria amb aquell insuperable El matrimoni que descrivia la vida en parella amb tota la seva gamma de matisos. Extraordinària la frase amb què aconsellava resoldre els conflictes del dia a dia de convivència matrimonial: «quan l’un estiri, que l’altre arronsi!», en el benentès que és el més civilitzat i intel·ligent que pot fer una parella que vol tirar endavant un projecte de vida en comú.
Doncs bé, fugint del bonhomiós estil caprià: què empaiten ERC i Junts amb el seu estira i arronsa? Guanyar, què? Humiliar la parella? De què poden presumir per separat? Quin exemple es pensen que donen a la gent que va aplaudir i confiar en la unió? I, encara pitjor, on condueix aquesta exacerbació dels militants més fanatitzats per malparlar, insultar, menystenir, escampar falsedats dels altres? Que no ho saben que «l’home gelós, d’un mal en fa dos?» No comparteixen objectius? Per què no anuncien sincerament el final del procés per la independència? Per què no confessen la renúncia als seus postulats que van arrossegar milions de persones en riuades reivindicatives? Si són incapaços de conduir adequadament els anhels del seu electorat inequívocament independentista, per què continuen fent comèdia? Que no saben interpretar el dictamen del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides sobre la violació que va fer Espanya dels drets civils i polítics dels consellers diputats tancant-los a la presó? Que no els ha enfurismat les declaracions de la ministra tirant pilotes fora, i tibant d’elàstics per la taula famosa i els indults de rendició? Si consideren que el dictamen és un argument a favor davant de la Justícia europea, per què no l’utilitzen ja per pactar l’estratègia d’enfrontament a l’estat conscientment agressor? Per què fan veure que estan enfadats amb l’espoli fiscal, però no mobilitzen la ciutadania que pateix la retallada de serveis? Entenen que la seva actitud, les seves allargues desmobilitzadores els retraten com a dirigents porucs, covards i hipotequen el futur del país? Quina creu de matrimoni!
