Una manifestació a favor de la independència és inevitablement una manifestació en contra dels que treballen per impedir-la. Els successius governs espanyols, i la majoria d’organismes de l’Estat, compleixen aquesta condició, de manera que diumenge els haurien de xiular les orelles, igual que totes les Diades dels darrers anys. Però quan acuses el Govern català de menar una política que allunya la independència, l’estàs incorporant al cens dels qui posen pals a les rodes del gran objectiu; per tant, l’etiquetes com una més de les dianes potencials dels manifestants. Una cosa és que aquests decideixin acarnissar-se amb la crítica o bé el perdonin perquè el considerin afectat per un trastorn temporal reconduïble.
Quan l’acusació al Govern d’allunyar la independència la formula un dels partits que en formen part, llavors la cosa ja es complica, perquè d’alguna manera s’està acusant a sí mateix. Per tant, els seus afiliats que diumenge vagin a la manifestació estaran participant en un acte de protesta contra ells mateixos, excepte si partim de la idea que no pinten res al Govern, on es limiten a administrar les conselleries que els han estat assignades, i que de política de veritat només en fan Pere Aragonès i Laura Vilagrà. Si és així, els consellers i els dirigents haurien de formular-se la mateixa pregunta que el ciclista a l’anunci d’espetec: què he vingut a fer aquí?
I quan el president Aragonès surt a dir que ell no hi anirà perquè els organitzadors orienten la convocatòria en contra dels partits, i no en contra de l’Estat, està posant tot el pes del seu lideratge a favor que els afiliats, simpatitzants i votants d’ERC tampoc no hi vagin. No cal que digui la frase literal «no hi aneu» perquè s’entengui d’aquesta manera. Per tant, els que ho facin –inclosa una representació oficial– estaran engrossint un acte que va contra ells mateixos, contradicció que superaran amb justificacions de manual. I si hi ha xiulades s’aprofundirà l’enfrontament.
Quin embolic, tot plegat.
