Els qui exerceixen qualsevol mena de poder tendeixen a fer el necessari per conservar-lo, i la judicatura no és cap excepció. El president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, va aprofitar l’obertura de l’any judicial, presidida pel rei Felip VI, per criticar les negociacions entre els governs català i espanyol per reduir la dimensió judicial del conflicte polític, per la qual destacats dirigents catalans han acabat a la presó o a l’exili, i que encara manté moltes causes obertes. Que Lesmes ataqui la «desjudicialització» del conflicte és lògic, perquè la seva posició com a líder d’un poder de l’Estat li dona dos motius: com a poder i com a Estat. Defensa el poder de l’Estat des del Poder Judicial, i defensa que aquest continuï tenint el poder que li dona la tendència a dirimir els conflictes polítics als tribunals.
Lesmes està en contra de la desjudicialització, i ho diu obertament, pel temor que l’independentisme l’aprofiti per fer coses que el poder que presideix no li deixaria fer, ja que es tracta d’actuacions encaminades a l’afebliment de l’Estat, com ara escapçar-ne una cantonada. La constitució encomana als jutges que jutgin, però fa temps que la seva cúpula s’ha atribuït la missió de defensar l’Estat i la seva unitat, i la desjudicialització el privaria d’una eina. Com més judicialitzat estigui el contenciós per la relació institucional de Catalunya amb Espanya, més bé podran Lesmes i els seus companys defensar l’Estat de l’amenaça secessionista.
D’altra banda, avançar en la desjudicialització implica retornar el protagonisme als poders legislatiu i executiu a costa del judicial. Quan els polítics donen prioritat a la negociació i l’acord, i tots accepten allò acordat encara que no els satisfaci del tot, llavors els parlaments i els governs guanyen poder respecte als tribunals. Però quan tot es resol a les sales del penal, llavors els parlaments i els governs, elegits pels ciutadans (recordem-ho), no tenen altre remei que quedar-s’ho mirant, i els jutges manen.
