Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Contra direcció

Contra direcció XAVIER SERRANO

L’últim que sento a Londres abans d’agafar l’avió de tornada a casa és la versió en anglès de la cançó «Que viva España» a la megafonia del duty free de l’aeroport, i el darrer que veig és l’anunci d’una empresa d’alimentació que assegura que et serveix la millor paella sense xoriço. Sens dubte és un resum incomplet d’una estada en un país que mentre hi feia de forastera ha commemorat el vint-i-cinquè aniversari de la mort de la Lady Di, ha nomenat nova primera ministra, s’acomiada de la reina Elisabet II i celebra amb entusiasme el retorn al Museu d’Història Natural del Dippy, el primer diplodocus en ser exposat al públic i que ha estat de gira durant anys. Els anglesos aprecien que les coses els durin molt de temps.

Un altre resum possible parlaria de l’únic londinenc entre gairebé nou milions d’habitants amb qui vam coincidir dues vegades el mateix dia al metro. Era un senyor corpulent, de nas gros, que duia un tupè tenyit de ros. A diferència de la resta de passatgers, no viatjava amb la mirada clavada al mòbil. Per això ens vam adonar de les nostres mútues presències. Es va aixecar per deixar el seu seient al meu fill petit que estava dret, ben tranquil, agafat a la barra de davant de la porta comptant totes les parades que faltaven perquè baixéssim. Era un gest d’amabilitat, no de necessitat. El mateix dia, a la tarda, en un altre vagó de metro i en una altra línia, vam tornar a coincidir. «És la primera vegada que m’he trobat les mateixes persones dues vegades al metro de Londres!», va exclamar mentre marxava. Hem format part d’una petita història que escriuré dic quan sortim al carrer envoltats de pòsters que anuncien la pel·lícula Ticket to paradise de George Clooney i Julia Roberts. Si el resum el fes el meu fill petit parlaria dels semàfors. «Estic emocionat de ser a la primera ciutat del món en tenir-ne!». I ell mira els senyals de trànsit amb interès detectivesc i jo llegeixo al terra les famoses recomanacions Look right, look left i les indicacions explicatives al costat del botó que has de prémer per travessar i que detallen amb una precisió innecessària que si la figura és de color verd pots passar i que si és vermella, no. No sé si els que van contra direcció són ells o els altres. O que ells s’expliquen en excés i els altres massa poc.

El comandant anuncia que fa mal temps i que el vol s’endarrerirà uns vint minuts. Des la finestreta de l’avió tot sembla en calma. Ni pluja ni vent. Heu tingut dies magnífics, ens diuen. Poc habituals en setembre, insisteixen. I no és cert. Tots els setembres sempre arriben per sorprendre’ns.

Compartir l'article

stats