Quiosc

Regió7

Rufí Cerdan

TRIBUNA

Rufí Cerdán

Racisme? Aquí no!

Em dic Sofia i fa cinc anys que visc a Manresa on vaig arribar convençuda que la vida m’oferiria més oportunitats que el meu país d’origen, on la vida social i política és molt convulsa i el valor de la vida humana es compta per uns quants bitllets.

Al meu CV es veu reflectit l’esforç de formació que vaig fer per desenvolupar la meva vocació per al màrqueting. Em vaig preparar en dos centres universitaris en ciències gerencials i màrqueting i vaig treballar en recursos humans i desenvolupament social al meu país.

Era conscient que a l’arribada a Catalunya no tot serien, com dieu aquí, «flors i violes» perquè «no lligueu els gossos amb llonganisses», i estava disposada a passar «el tràngol». Per aquesta raó no em van caure els anells en treballar de cangur o fer suplències en botigues de roba del centre ciutat. La meva situació, com la de tants altres, està marcada per la Llei d’estrangeria que vivim en el cercle pervers: no tens papers perquè no tens feina i no tens feina perquè no tens papers.

Soc optimista de mena, i a més esperançada per les meves creences religioses. No obstant em vaig veure en la situació de trucar a la porta de Càritas, perquè el cercle de l’estrangeria estava oprimint tan fort que les necessitats bàsiques no tenia forma de cobrir-les. I que consti que la vida al meu país d’origen m’ha ensenyat a viure amb el mínim imprescindible.

El suport formatiu i de tota mena que he rebut a Càritas m’ha permès encadenar contractes fins i tot durant el temps de pandèmia, en una feina de comercial en una botiga de roba on he acabat sent la responsable. M’agrada molt la meva feina. Observo les persones que miren la roba. N’hi ha que paren molta atenció al preu que figura a l’etiqueta, i n’hi ha d’altres que no. Quan veig que aixequen la mirada de l’expositor miro de contactar-hi. Tinc l’oportunitat de parlar dels gustos, els interessos o les necessitats de la persona que tinc al davant, jo hi veig vides dignes de ser conegudes. Ajudo en una cosa tan petita com triar una peça de roba o unes sabates que facin feliç, ni que sigui per una estona, la persona que ho portarà. I darrere del somriure és fàcil de conèixer retalls de la vida que també compartim.

Estic més bé a la botiga que a casa. Visc en una habitació d’un habitatge compartit amb molts altres migrants com jo amb un sol bany comú, i dedico bona part de les meves estones lliures a visitar immobiliàries. Em conformo amb un pis de dues habitacions, per a mi i la meva parella. Ja sé que quan em miren a la cara m’oferiran qualsevol habitatge sense sol que costarà més de 500 euros. Però després comencen amb les preguntes sobre els papers, els contractes; i jo tinc la sort de poder-los presentar, però amb tot i això apareixen més complicacions: uns mesos d’aval, un preu que no és definitiu, aquest pis ja té molta demanda i no et puc dir res fins demà... truca’m. I quan truco, resulta que ja no està disponible. I diuen que el racisme immobiliari està perseguit per la llei.

En aquesta història només el nom és inventat.

Compartir l'article

stats