Quiosc

Regió7

carles blaya

Regnats i decadències

Quina setmana, aquesta! De regnats i decadències: reneix el Barça a Europa, mor Elisabet II i entra en una calenta guerra freda el processisme.

Per parts: en pocs dies, el reconfigurat barcelonisme ha provat de nou el tast de la glòria europea, encara que hagi estat en el debut a la fase de grups. Però per a un equip que l’any passat només va poder marcar dos gols a la Champions, haver arrancat la competició amb un hat-trick de la seva nova estrella és una proesa que aporta bones sensacions a la batalla del proper dimarts a Munic, davant un Bayern convertit en la bèstia negra del barcelonisme recent.

Mentre el Barça apunta a Alemanya, al Regne Unit han canviat de ‘premier’ i de monarca en quatre dies. Un procés de renovació que no sembla pas tal cosa, sinó, més aviat, un refinat exercici de nostàlgia. Liz Truss s’emmiralla en la fatídica dama de ferro, la coautora de les polítiques neoliberals amb què s’acabava el parèntesi del nou contracte social postbèl·lic. Per la seva banda, Carles III arriba amb dècades de retard al seu destí, i en un moment de gran incertesa política i social, amb un Regne Unit fora d’Europa i en un continent on torna a fer olor de pólvora. La fastuosa monarquia britànica és un anacronisme, però és justament aquest sabor d’antic (vintage?), de convencions reconegudes i d’immobilitat estoica el que potser sedueix encara part de la ciutadania del Regne Unit i, més sorprenent encara, l’opinió (almenys) publicada d’arreu del planeta, que es deleix per seguir fil per randa el llarguíssim adéu a Elisabet II. La reina que va veure passar quinze primers ministres i tota una era per davant del seu rostre giocondesc continua sent una icona pop després de traspassada. El seu quart d’hora warholià dura una eternitat. Aficionada a Fred Astaire, va viure l’eclosió del swinging London, del punk, del so madchester i de la nova música urbana mentre Buckingham (on els Beatles s’hi van fumar un porret) es mantenia inamovible a totes les efemèrides i catàstrofes. Si el seu annus horribilis no la va fer trontollar tampoc hi haurà gegant que en taqui la memòria. La història de Carles III, l’últim monarca del passat, comença ara.

Mentrestant, el processisme es manté encaparrat a trossejar-se segons la recepta aznariana en el preludi de la Diada de les samarretes negres, de dol qui sap si per un anhel que va ser inabastable fa cinc anys per als mateixos dirigents, partits i entitats que encara s’esforcen a inculpar el pròxim (que és el més llunyà). Veurem demà.

Compartir l'article

stats