Quan llegeixin aquesta columna estaré treballant, mai hauria pensat que seria feliç de ser a la feina en un dia festiu, ni s’imaginen la d’explicacions, discussions i debats inútils que m’he estalviat durant tota la setmana gràcies a una senzilla resposta: Jo?, és que no podré, treballo. Treballo com milers de persones d’aquest país que ho van fer ahir, ho estan fent avui i ho faran demà, en un dia a dia que no podrem ser al carrer, però podem defensar la llengua, ser fidels als principis de la nostra nació o lluitar des del teixit associatiu, aquell que no té paguetes, però té objectius, per no defallir en el procés d’independència ni perdre l’autoestima, que és allò que Gandhi va dir que és la pèrdua més gran que pot patir un col·lectiu.
És veritat que molt del que hem aconseguit ho hem fet al carrer, però no només des del carrer, ni únicament amb la resposta de milions de ciutadanes i ciutadans que els han omplert cada Onze de Setembre. Ahir mateix, després de tretze edicions, els carrers de Manresa no van veure desfilar la marxa de torxes per les desavinences entre formacions polítiques que diuen voler un mateix objectiu, però la multitud que va respondre a l’acte per la llibertat convocat per Òmnium Bages-Moianès va certificar que la divisió no ens ha llançat al desencís.
Cert que és important que avui, com ha passat durant segles, abans que els féssim servir per creuar-los el més ràpidament possible sense mirar als costats, els carrers serveixin per reflexionar, conviure i sobretot reivindicar, però no n’hi ha prou que el món ens miri un cop l’any si tota la resta vivim plens de contradiccions i en un estat emocional de derrota. Les guerres es perden perquè ningú ha previst què cal fer l’endemà de la desfeta en una batalla, sobretot si els mateixos que t’hi han enviat et deixen a la teva sort, perquè la seva passa a ser la principal preocupació. Passi el que passi avui, el nostre futur està per damunt dels interessos dels partits i les seves picabaralles, les nostres pròpies conviccions no poden dependre dels capricis i despropòsits dels altres; demà serem 12 de setembre i, per coherència, tothom qui ha cregut en algun moment en la independència ho seguirà fent, per evidenciar que no només som una nació l’11-S, per deixar clar que qualsevol lloc i moment és bo per defensar la nostra dignitat i autoestima, per seguir mantenint el nostre criteri. Aquest vespre tot seran valoracions i n’hi haurà de tota mena i per a tots els interessos, però no és cert, com he escoltat massa sovint, que aquesta diada certificarà o no el final del procés, perquè demà som 12 de setembre, això nostre ve de lluny i milions de persones es llevaran amb el cap alçat, poc disposades a deixar el nostre futur en mans dels pactes d’elits.
