Quiosc

Regió7

Gonçal Mazcuñán i Boix

A mi que m’hi comptin!

A mi que m’hi comptin! encara que per qüestions que no venen al cas, avui fallaré a la cita anual de la Diada. No perquè estigui descontent, ni emprenyat, ni decebut, ni abduït. Simplement: perquè no puc. Com molta d’altra gent que se’n mor de ganes (per exemple, els compatriotes que viuen fora i que van fer mans i mànigues per venir a votar l’1 d’Octubre). He encomanat a bons amics que aixequin la ma per mi quan passin llista del nombre d’assistents. Que cridin per mi les consignes que reclamin el dret a l’autodeterminació i l’exigència que es compleixi el mandat dels electors que van sumar majoria parlamentaria per avançar cap a la independència.

La Diada és celebració i reivindicació de tota la vida. I qui tingui motius per sentir-se interpel·lat que entomi i actuï en conseqüència. El 2012, l’aleshores president Montilla va fugir de la manifestació perquè s’ofegava enmig de la maregassa reivindicativa. No costa imaginar, doncs, que l’ambient tempestuós que precedeix la manifestació d’enguany inviti més d’un poruc a no voler mullar-se. Però cal que sàpiguen que això no els eximeix del compromís adquirit temps enrere i ara se’ls hi reclama.

Avui cal tornar a exigir respecte per les idees, pels convenciments democràtics. Tornar a manifestar la voluntat d’avançar i no pas de retrocedir. Cal dir que ja n’hi ha prou d’empassar i empassar. Què més s’ha d’esperar, veure, escoltar i patir? On condueix aquesta rendició a que ens volen abocar? Avui és el dia dels que se senten implicats democràticament a expressar les seves ànsies de viure en llibertat. D’aquella manera de viure que ara no els deixen perquè segons que diuen, que fan i fins i tot que pensen, s’exposen a ser perseguits, escarnits, jutjats, tancats a la presó... de moment, perquè em temo que si la situació política continua pel pedregar avall, alguns que se’n moren de ganes aniran més enllà en les prohibicions, en la persecució, en la repressió, en l’aniquilació. Per tant, que m’hi comptin entre els manifestants encara que no hi pugui ser. Que sàpiguen que estic viu i amb ganes de reivindicar els meus drets, perquè compleixo els meus deures com a ciutadà compromès cívicament. Els qui es queden a casa a esperar que la situació es calmi i els polítics facin les paus, no ajuden a avançar i segueixen el joc dels qui ens volen dividits. El referèndum de l’1 d’octubre no es pot obviar, perquè es va votar a consciència, sabent què es volia. Com cada vegada que s’ha anat a votar a qui prometia conduir Catalunya fins aconseguir el reconeixement d’estat independent dins d’Europa. Qui se senti interpel·lat ha de saber que els carrers mai deixaran de «ser nostres». per molt que ens vulguin desmobilitzar. Per tot això i més: bona Diada!

Compartir l'article

stats