El món és un enorme embolic, nosaltres, cada un de nosaltres, som ben poca cosa i la vida, encara que de joves no ens ho sembli, és molt, molt curta. No és estrany, doncs, que les persones ens sentim poderosament atretes per institucions i esdeveniments que transcendeixen la nostra breu i insignificant existència. Necessitem, els humans, sentir-nos vinculats a alguna cosa gran i perdurable, a quelcom que ja existís quan vam néixer, que ens acompanyi al llarg de la vida i que, en principi, continuï quan ja no hi siguem. Per això són tan poderoses les tradicions, fins i tot les més anacròniques i absurdes, que ens permeten repetir any rere any un ritual que ens lliga a la nostra infància i a les generacions precedents, proporcionant-nos una certa sensació de pertinença, continuïtat i coherència.
La Reina d’Anglaterra oferia aquest sentit de continuïtat i vinculació no només a molts britànics sinó també, i sorprenentment, a milions de persones arreu del planeta que en aquest món canviant, líquid i de futur incert veien en aquesta senyora i la institució que encapçalava un referent que posava una mica d’ordre en el desgavell general. I és que, cal reconèixer-ho, la dona ho va saber fer molt bé; va aconseguir el nivell de distinció necessari (d’aparèixer com a diferent a la resta de mortals) per donar credibilitat a la comèdia que protagonitzava. El contrast amb la monarquia espanyola i el seu baix nivell professional és més que evident.
Però la corona britànica no és una institució privada, com el City, l’Església metodista o els Socialist Workers, a les quals qui vol s’adhereix i qui no ho vol no. La monarquia forma part de l’ordenament legal i té una funció política que va molt més enllà de la simple decoració. Cal per tant preguntar-se –i aquests dies s’ha fet molt poc– quina és aquesta funció, de què serveix una reina i ara un rei en una societat moderna i més o menys liberal com la del Regne Unit. En realitat, la corona britànica representa encara ara sobretot dues coses –i les dues lletges, em temo. En primer lloc, és una reivindicació, necessàriament continguda, del vell imperi britànic, del qual la en subratllen la part amable, paternalista i folklòrica per amagar-ne els aspectes més foscos lligats a la violència, l’opressió, l’espoli i la humiliació.
En segon lloc, la reialesa és una esmena simbòlica però evident i efectiva al principi d’igualtat. Exemplifica i reforça la idea que, malgrat tot, sempre hi haurà «a dalt i a baix». No és estrany, en aquest sentit, que la Gran Bretanya (i Anglaterra molt particularment) sigui també la societat d’Europa amb unes divisions més marcades, amb una aristocràcia encara activa i amb unes classes socials clarament separades no només pel nivell de renda sinó també per la geografia, la cultura, l’estètica o fins i tot la parla.
