Carles III no ho és d’Anglaterra, sinó del Regne Unit. El regne d’Anglaterra va desaparèixer el 1707 en fusionar-se amb el d’Escòcia per formar el Regne de Gran Bretanya, que en produir-se l’annexió total d’Irlanda el 1800 va passar a anomenar-se Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. Aquest mateix regne, ara amb només una part d’Irlanda, és el que estrena rei. És una història senzilla i coneguda, però la tendència a anomenar anglesos tots els britànics, afegida a la preeminència d’allò anglès en la corona britànica (per bé que els primers reis comuns d’Anglaterra i Escòcia van ser escocesos) fa que s’estigui utilitzant la denominació de Carles III d’Anglaterra de forma general. Sembla que aquest és un moment en què qui parla o escriu sobre el tema hauria de buscar una certa precisió, però la força del costum, del clixé, de la simplificació, és tan irresistible, que qualsevol esforç de rigor és arrossegat pel corrent dominant. A les illes d’allà dalt són anglesos, als Països Baixos són tots holandesos i els que viuen a l’est del Danubi són russos. Punt. Ja està. I per la mateixa raó, al sud dels Pirineus tots espanyols. Encara que només fos per no col·laborar en aquesta lògica tan inconvenient, els catalans hauríem de filar una mica més prim.
