Quiosc

Regió7

Nuria Sensat

UN COP D’ULL

Núria Sensat i Borràs

Sociòloga

Política

Catalunya, Manresa continuen al mapa. La calor no les ha fos. El president Aragonès ha superat la Diada, Laura Borràs continua fora de la institució, però recollint l’estima i escalf d’una part de la ciutadania. Qui sembla que sí que ha sortit del congelador, pel que fa a la política, és Xavier Trias. Pel que sembla, això de presidir el Consell d’Administració de l’ICS, des del juny de 2021, no l’omple prou ni deu considerar prou important estar al capdamunt del principal proveïdor de la salut pública del nostre país. No soc vident i potser finalment no acaba encapçalant la llista de Junts. Però, ara com ara, com diria Joaquim Maria Pujal, m’hi jugaria un pèsol que sí. Ja sabem que repeteix Colau, aclamada per les bases, repetint un tercer mandat, i l’estimat Ernest Maragall, ja que va ser l’únic que es va presentar a les primàries d’ERC. No deixa de ser curiós que un partit que fa temps que ens va amb la cançó d’eixamplar la base, sigui incapaç de fer unes primàries amb algú més. No he entès mai perquè fer primàries si no hi ha més d’un candidat o candidata. Aquestes teatralitzacions no és que facin mal a la política, que pobreta ja es troba prou fotuda, sinó que ho trobo directament ridícul fer les coses perquè sí. No té gaire sentit, oimés si tenim present la feinada que hi ha. Els socialistes tampoc toquen gaires peces, bé, millor dit, cap. Entre la davallada de Ciutadans i les nates que es van fotent els independentistes tenen un camp de joc ben galdós: fer poc soroll i anar recollint tot el que puguin. La CUP renova cada 4 anys tot i que penso que són conscients que els cal trobar un o una cap de cartell tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona amb cara i ulls. Tot i que, com gairebé sempre, el que passa a la CUP és més interessant fora que no pas dins de la institució. Em refereixo a l’escissió que ha sofert el col·lectiu Arran (la segona en els darrers 7 anys). Neix, doncs, un nou col·lectiu, Horitzó Socialista, per tal de superar el marc nacionalista i interclassista. Això no ho dic jo, sinó les protagonistes d’aquest nou col·lectiu.

Així doncs, el panorama polític és el que és i qualsevol el pot adjectivar com consideri. Estem, però, en un moment en el qual és tan necessària que sap greu veure, constatar, que no es troba gaire a l’alçada del moment. Però no ens enganyem: la política és el que és, perquè no deixa de ser un reflex de la vida, del moment que estem vivint. No seria doncs gaire just culpar-la de tots els mals i, a la vegada, esperar que tingui totes les solucions. Ara bé, a Catalunya continuem amb el mateix mantra: assolir la independència, tot i que cap dels partits ni entitats que promouen el discurs no ens saben dir com (almenys ara ja no ens diuen quan, ja no hi ha data), però si la única cosa que hem après després de l’1 d’octubre del 2017 és aquesta anem arreglats.

A la Diada d’aquest diumenge de gent n’hi havia. Ciutadans i ciutadanes, més grans o més joves, que tenien un crit compartit: independència, paraula màgica que ha estat utilitzada i inclús han intentat patrimonitzar-la algunes organitzacions polítiques. Però si alguna cosa ens va deixar clar aquest diumenge és que la independència va més enllà d’ERC, de Junts, de la CUP, l’ANC i d’Òmnium. L’única cosa bona que en queda d’una dècada de processisme és que la gent ja no es casa amb ningú. S’equivocaria molt ERC si pensa que la gent que no hi ha anat els ha fet cas, com a la inversa si Junts pensa que li han fet cas. D’aquesta Diada no es poden treure conclusions partidistes. Conec votants de totes aquestes organitzacions i alguns hi van anar i d’altres no. Tots i cadascun d’aquests votants tenien un punt coincident: que governin, que deixin de tirar-se els plats pel cap, que busquin punts en comú. En definitiva, reclamaven i reclamen: política. I jo també la reclamo. I molts catalans i catalanes la reclamen. Poseu-vos-hi, doncs, d’una vegada, i qui no estigui preparat, disposat a arremangar-se que deixi pas. A aquest país, com diu l’amic Junqueras (que també ja es podria anar retirant) no hi sobra ningú. Amb això et dono la raó, però malauradament no els veig per la feina.

Compartir l'article

stats