Si en el moment que vaig a pagar em diuen que ho he de fer en efectiu, el primer que penso és que qui m’ho demana treballa en B, en negre, i que forma part de la gran cadena d’economia submergida que hi ha escampada per Catalunya i més enllà. Si el que m’exigeix que pagui en efectiu, i no m’ofereix alternativa, és l’administració pública, l’únic que puc pensar són dues coses: a) Que els que manen són uns ineptes i encara no saben que fa 22 anys que vàrem entrar al segle XXI. b) Que algú ho té molt fàcil per posar la mà al calaix, la qual cosa no ens hauria de passar pel cap per molt mal pensats que siguem i per molt que coneguem aquest país on la picaresca encara és a l’ordre del dia.
La notícia que Monbus no cobrarà amb targeta els viatges a Barcelona fins a finals del 2023 és un problema que no s’acaba amb l’empresa concessionària del transport públic per carretera entre Manresa i Barcelona. Monbus pot fer i desfer sempre que s’ajusti al contracte del servei que al seu dia li va adjudicar la Generalitat. Si no compleix se li pot retirar el dret a explotar la concessió pública. Les excuses de Monbus passant la pilota a l’ATM (Autoritat del Transport Metropolità) poden tenir la seva lògica administrativa, però la irracionalitat és que un viatge amb bus entre Manresa i Barcelona no es pugui pagar amb targeta de crèdit o dèbit, la mateixa que es fa servir per pagar el pa, el cafè o paguem els parquímetres. O les mateixes que ens obliga la mateixa administració per fer determinats pagaments per internet.
En un món on la intel·ligència artificial s’apodera de gairebé tot, els cotxes poden ser autònoms, les càmeres identifiquen les cares de les persones, els pàrquings identifiquen les matrícules, els sensors s’escampen per arreu, hi ha potes de les administracions públiques que ens traslladen a sis segles abans de Crist quan els grecs ja encunyaven monedes per compensar determinats serveis. A les comissaries de la Policia Nacional encara és inviable –si més no aquest agost ho era– pagar la taxa per la renovació del DNI o del passaport sense portar diner en efectiu. En el millor del casos i, si algú està molt ben informat, pot fer el pagament telemàtic, però sempre abans d’anar als serveis administratius de comissaria. Impossible d’entendre.
El comportament d’alguns organismes públics, o concertats, deu ser el reflex d’una societat on, dia sí, dia també, abans de pagar qualsevol mena de servei, et demanen si vols factura o sense, amb IVA o sense. Qualsevol eufemisme és vàlid per dir que els impostos els paguin els altres. Lamentablement, encara hi ha centres sanitaris privats, que quan es demana hora, recorden al pacient que portin diners en efectiu quan vagin a la visita o se’ls faci la pràctica assistencial. Evidentment, en aquest cas, no hi ha dubte que no hi ha cap problema d’ineptitud de l’administració, ni cap disfunció tècnica. Això, simplement, forma part d’un dels esports nacionals, que és intentar saltar-se la hisenda pública. Per això s’entén que alguns economistes ens recordin que Espanya seria un estat ric, si tothom pagués el que li toca, començant per les grans empreses i fortunes.
