L’independentisme hauria d’estar agraït a l’excomissari Villarejo i als seus amics de la policia patriòtica, sense la intervenció dels quals potser la resignació autonomista hagués persistit durant més temps. M’explico. La tardor del 2012, després de la gran manifestació de la Diada i del cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal, Artur Mas va convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Per frenar l’avanç de la que es presentava com a primera força secessionista, encara que la conversió fos recent, les clavegueres de l’Estat van inventar i publicar a la premsa amiga una sèrie de notícies falses sobre diners amagats dels principals dirigents, el mateix Artur Mas entre ells. Els promotors de la fosca operació estan convençuts que per causa d’això Convergència i Unió va baixar dels 62 diputats que tenia a només 50. Una pèrdua de dotze escons prou significativa. «Els hem frenat», deien els conspiradors, en una anàlisi que coincidia amb la de quasi tot el periodisme espanyol. No van parar prou esment que els vots perduts per Artur Mas se’ls va endur Oriol Junqueras, perquè els moviments de votants de la política catalana es realitzaven dins de cada semiesfera: entre CiU, ERC i CUP per una banda, i entre PSC, PP i Cs per l’altra. De manera que la davallada de CiU es va compensar amb un ascens equivalent d’ERC. I com han analitzat diferents estudiosos del Procés, la lluita entre convergents i republicans per l’hegemonia ha estat un dels motors de la radicalització de l’independentisme. Brandar l’estelada més grossa i acusar l’altre de timorat (ara, directament de botifler) era i continua sent el pa de cada dia, i en la mesura que CiU ja no dominava el marcador per 62 a 10, sinó per 50 a 21, pensava que tenia menys motius per moderar el discurs i més per abrandar-lo. A mesura que les forces han tendit a igualar-se, l’abrandament s’ha incrementat en consonància, fins arribar al que mostra Laura Borràs al front de Junts, la darrera mutació de l’immortal gen convergent.
