Quiosc

Regió7

susana paz

De la factura del gas a la del telèfon : hi ha algú?

Reconec que arribo a aquesta columna esgotada. No perquè necessiti vacances (que ja he acabat però que tornaria a començar) ni perquè hagi participat en cap marató (això ni em passa pel cap). És molt més prosaic: he passat més de dues hores penjada al telèfon, amb vint minuts per dinar, intentant saber/solucionar diferents problemes amb les factures del gas i del telèfon. S’ho imaginen, oi? Aquí sempre guanya la banca, i jo, sense fer cap aposta, sempre perdo. Penso en Kafka i aquest incomprensible i deshumanitzat món burocràtic i penso també en trobar el fil d’Ariadna i sortir del laberint. Penso en el torni vostè demà traslladat ara a parlar amb una màquina o amb una operadora de ves a saber on farta que els clients la llancin als lleons del Colosseu. Jo la primera.

Començo amb Orange, a qui pago religiosament de fa anys fibra i telèfon fix, una rèmora que encara mantinc quasi per nostàlgia. És la sisena o setena trucada que faig a la companyia taronja des de mitjan juliol després que la factura acordada al juny no reflecteixi el contracte que vaig signar: fa tres mesos que em cobren més del que havíem determinat i fa tres mesos que m’asseguren, comuniquen, proclamen, afirmen, confirmen, sostenen, reiteren, juren i perjuren, a cada trucada de desgast, que ja ho han resolt, arreglat, solucionat. Cada vegada parlo amb un/a operari/a diferent, evidentment, a qui he de repetir, naturalment i novament, totes les meves dades, el meu problema i, sobretot, la inclinació a pensar que m’estafen de manera permanent. Una sensació que em persegueix. M’estic tornant paranoica? Perquè tots i cadascun d’ells/es, un cop explicat el problema, m’han asseverat que ja no tindria cap ensurt més en la propera factura de telèfon. I jo, a cada trucada, a cada llarguíssima explicació dels fets, amb comprovants i factures, he confiat en què, finalment, el problema s’arreglaria. Soc una il·lusa?

Ahir vaig dir-me que faria l’última trucada. Després de parlar amb la màquina, una operadora de Salamanca m’assegura que quan pengi el telèfon tindré el problema resolt. Sense saber si riure o plorar li dic que em permeti dubtar-ho. Però, a diferència de les altres vegades, mentre encara parlem, jo rebo un missatge que m’explica que en quinze dies se m’abonarà l’import de la meva reclamació rematat amb un «disculpa les molèsties». Disculpades quan cobri. Ara estic a l’expectativa. No les tinc totes. Serà veritat? En dues setmanes ho sabré i en quatre veuré quin és l’import de la maleïda factura. El pitjor és que el malson no s’acaba: demà tocarà la llum. Penso en L’Odissea d’Homer i en La història interminable de Michael Ende.

Compartir l'article

stats