És normal que molts castellanoparlants que utilitzen el català (els ho hem d’agrair moltíssim) recorrin de tant en tant al castellà per expressar idees per a les quals no acaben de trobar les paraules catalanes. En canvi, no és normal que facin el mateix els catalanoparlants. No és normal, però cada cop és més freqüent. I el greu és que la supeditació al castellà no només colonitza la llengua, sinó també la mentalitat, de manera que es va imposant la idea que el català ple d’insercions en castellà és la llengua viva, la moderna, la que queda bé. És una paradoxa delirant: una parla fruit de la ignorància és vista com la guai, i la riquesa lingüística esdevé un defecte de pagerols llepafils. Aquest procés de denigració mental de la pròpia llengua es coneix com a autoodi, i augura la residualització total. És cap on anem. Exemple: a la ràdio, la versió en català d’un espot ministerial parla d’«hombres blandengues» sense remarcar que és una frase del Fary. El normal a tot arreu seria citar o traduir. Però no. Apareix en castellà a pèl i no passa res. Funciona perquè tant l’emissor com el receptor tenen una visió subordinada del català que els porta a pensar que ni cal traduir ni es pot traduir. Cal tenir-ho clar: inflar un català defectuós amb incrustacions castellanes no és ni pijo, ni modern ni cosmopolita. És no saber-ne més, i punt.