Sóc un mal ciclista, pedalant sóc més aviat gandul i em canso aviat. No obstant això, quan tinc ganes de sortir del sofà i apartar cabòries, m’enfilo fins a la serra de la Torregassa, o «el Firal», com en deien a casa, en honor a la fira de la Torregassa, la de debò, la que es va fer fins als anys seixanta.
Des d’aquest punt, quan el sol vol comença a ajocar-se, es pot copsar una vista privilegiada; transitant per la carretera que va fins a la Collada de Clarà i que parteix les dos vessants com una clenxa maldestra; es pot albirar una vall per banda: la que aboca les aigües al Segre, i que és la darrera en perdre de vista el sol, i la que ho fa al Cardener, la més matinera.
Dimecres de la setmana passada havia plogut. A les vuit del vespre, davant la imminent posta de sol i d’un paisatge generós passada l’abundant pluja que tot ho havia reverdit, la comarca estava preciosa. Una catifa verda s’estenia banda i banda des de la serra; vist des dels repetidors que aguaiten Solsona i Olius, direcció llevant, el Castellvell apareix damunt d’una menuda protuberància sense arbres –sense perdre de vista Solsona, als seus peus–. La catifa s’allarga espessa cap a Olius, Navès, Clariana i Vall de Lord. A ponent; Clarà i Castellar de la Ribera (on aquest estiu el foc va engolir un tros del paisatge), fins a Pinell i amb les muntanyes de Lladurs i Odèn al Nord.
Quasi tres mesos de l’incendi més gran que ha afectat el Solsonès els darrers vint-i-pocs anys. Quan tot es tenyeix de gris, el paisatge es transforma, entristeix. Més tard l’aigua i el vent, despullaran solanes i obagues del tel obscur, aparentment erm, per deixar la terra nua i exposada a l’erosió. Al lloc on el foc es va fer l’amo, els arbres imponents, refugi de tota fauna, han deixat lloc a centurions emmascarats que es retiraran vençuts.
Els incendis són dramàtics, però és clar, ara vindrà la tardor i la temporada de bolets i ja ningú pensarà més en el foc que tot ho consumeix fins el proper juny; bé, ningú menys aquells que els hi han extirpat el verd del costat de casa seva.
Quan de nou arribi a l’estiu, tothom tornarà a tremolar mirant l’obaga de reüll, desitjant que aquella verdor sobre poblada de sotabosc no ens aboqui a un altre episodi de foc, fum... i cendres. Haurem estat uns mesos despreocupats, sense pensar que la natura ens pot posar en qualsevol moment contra les cordes. Tornarem a recuperar la devoció i mirarem al cel recitant l’oració oblidada.
L’any vinent, quan s’acabi l’època més florida, llançarem novament els daus a l’atzar, desitjant que la loteria ens passi de llarg.
