Quiosc

Regió7

Rosa Serra

COSES DE GENT NORMAL

Rosa Serra

Historiadora

Mario Pickman

Mario Pickmann, és el nom que fou conegut el puig-reigenc Conrad Fontellas Gamissans (Puig-reig 1910-Terrassa 1975), un empresari d’èxit durant els anys de la postguerra, quan aconseguí que un dels seus invents es convertís en un notable producte industrial. Ni més ni menys que l’astracant sintètic .

L’astracant era una les pells més famoses i cotitzades; és la pell de karakul, una raça de xai de l’Àsia Central que es caracteritza perquè té un pelatge curt, suau, brillant, d’arrissada molt singular, de color negre, sempre associada al luxe. El nom de la pell prové però no del xai sinó de la ciutat russa d’Astrakan, al peu del Volga i prop del mar Caspi per on s’exportava.

L’astracant sintètic que va patentar Fontellas imitava l’original a partir de la combinació de llana, cotó i seda, acostant-se molt a la textura de la pell i oferint una variada gama de colors. L’èxit del producte fou tant gran que substituí la producció de sacs de pólvora que fabricava, i va obrir una segona fàbrica a Manresa.

Era fill d’una família de teixidors de la colònia Pons. El 1927 va traslladar-se a Terrassa per fer els estudis de mestre teixidor a l’Escola d’Arts i Oficis on fou alumne de l’enginyer i gran renovador de l’ensenyament tèxtil Daniel Blanxart; fou el seu professor ajudant de pràctiques fins a mitjans dels anys seixanta del s. XX.

L’astracant sintètic li proporcionà diners, renom i contactes. Inicià una vida de luxe i de notorietat: lluïa roba i sabates cares i els seus descapotables per Terrassa i Barcelona en els anys grisos de la postguerra. Enlluernat pel cinema i el seu glamour, va convertir-se en actor i productor, i va passar a ser Mario Pickman.

Mentre va tenir diners va aconseguir participar com actor en algunes pel·lícules rodades a Barcelona (es diu que va fer d’extra en una pel·lícula de la Marilin Monroe perquè ell explicava que li havia fet un petó). El 1942 fou productor, actor i director artístic de «Enemigos», dirigida per Antonio Santillan, i fins a la seva mort, portava de cap el rodatge d’una pel·lícula titulada Terrassa perla téxtil de España.

Els diners s’acabaren massa aviat i tota aquella colla d’esnobs que l’envoltaven van desaparèixer. Li va quedar el gust per la beguda i el tabac, les llargues tardes i nits als cafès de Terrassa, l’ús continuat d’un gavardina que va deixar de ser de moda i passà a ser ronyosa... Ell continuà però somiant, imaginant nous projectes, fins el dia de la seva mort, el 1975, conservant l’aspecte elegant que tant havia potenciat durant tota la seva vida, l’anònima, la d’empresari d’èxit, la glamurosa, i la decadent.

Terrassa el recorda de maneres diferents: un carrer porta el seu nom per ser un empresari d’èxit; el grup de música els Folls li va dedicar una cançó per ser un personatge singular dels carrers de la ciutat; i el director i guionista d’Antoni Verdaguer Serra un documental amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, amb el títol Les llums i ombres d’un personatge atípic.

Compartir l'article

stats