La manifestació de l’11 de setembre de diumenge passat, va ser tot un èxit. Però quan és l’hora de concretar el nombre d’assistents, les xifres sempre són molt variables. Però hi ha almenys dues dades en què tothom està d’acord: que hi havia molta gent i que n’hi havia força més que l’any passat. I això, afirmar-ho en un moment de desacords entre independentistes, no és pas poca cosa. És prou conegut que aquestes desavinences o discrepàncies hi són. I gairebé diríem també que sempre n’hi ha hagut i que potser sempre n’hi haurà. Però estem segurs igualment que és una llàstima que hi siguin, sobretot quan seria urgent, com ara, que l’independentisme avancés més unit que mai de cara al seu objectiu fonamental, que és la consecució d’un Estat propi que asseguri la continuïtat de la nació catalana i de les característiques bàsiques que la constitueixen, com la seva llengua. Tothom que va anar diumenge passat a la manifestació que cada any convoca l’Assembla Nacional Catalana va poder copsar que aquest era el sentiment predominant i general: s’ha d’avançar cap a la independència, tot i reconeixent les dificultats que hi haurà per aconseguir-la. L’entrebanc bàsic sempre serà l’actitud negativa de l’Estat espanyol, que s’hi oposarà radicalment, ni que constati que una gran majoria de la població catalana és partidària d’una república catalana independent. No cal dir, doncs, amb quina satisfacció l’Estat s’adona dels desacords entre independentistes que, evidentment, procura i procurarà fomentar.
Pel que se’n sap fins ara, la reforma de la llei d’educació basca transformarà l’actual model lingüístic d’Euskadi en un sistema força semblant al que és vigent des d’aquest setembre a l’escola catalana. Respecte d’aquesta qüestió també val la pena també de recordar les divergències que van sorgir a casa nostra a finals del curs passat i les acusacions contundents adreçades al govern de la Generalitat d’haver-se carregat definitivament el sistema d’immersió lingüística en català. No ha estat així, tal com s’ha pogut comprovar a partir d’aquest setembre, però cal estar-hi ben atents, perquè encara hi ha recursos pendents al Tribunal Constitucional, que no se sap què acabarà decidint. És una bona notícia, però, saber que el País Basc implantarà un sistema molt semblant al català a partir de l’aprovació d’una llei que es votarà al parlament basc a l’octubre, malgrat l’oposició de Vox, PP i Ciutadans, tal com era d’esperar.
Mentrestant, la guerra d’Ucraïna no s’acaba i les conseqüències són cada dia més greus. D’una banda tot sembla indicar que Wladímir Putin no deu estar gaire content de com ha evolucionat la seva ofensiva. Però això el farà rectificar o voldrà implicar-s’hi més a fons i amb més mitjans militars? No és fàcil de saber-ho. La realitat és que el conflicte encara sembla lluny d’acabar i que, a més del patiment continuat de la població ucraïnesa, la guerra ha comportat també reduccions directes en l’àmbit dels subministraments energètics provinents de Rússia per tal de perjudicar els països que han donat suport a Ucraïna. I això vol dir que aquests països (i de fet la major part d’Europa) s’hauran d’enfrontar simultàniament amb el desgavell que comporta qualsevol guerra, l’escassedat i encariment dels productes energètics i les derivacions del canvi climàtic. Un panorama global ben poc engrescador de cara a la tardor i l’hivern que s’acosten.
