Movent el bastó blanc en totes direccions intentava orientar-se a la calçada de l’estació d’autobusos de Manresa. En algun punt havia sortit de la seva ruta habitual, no la va poder retrobar i va anar a parar a l’espai transitat pels vehicles pesants.
Després que l’acompanyés fins a la vorera em va explicar que havia anat perdent gradualment la visió i ara només li quedava molt poqueta en un ull. No li desitjava el que li havia passat ni al seu pitjor enemic, tot i que assegurava que no en tenia cap. Era difícil trobar-se a les fosques quan s’estava acostumat a la llum, relatava mentre el guiava fora de l’atzucac.
Perquè pogués arribar a la seva destinació el vaig dur de bracet per un pas de vianants que no tenia rebaixada cap de les quatre voreres que va caldre travessar. Tot i dur-lo agafat va estar a punt de caure. Els pocs centímetres que són imperceptibles per a la majoria de la població representen obstacles enormes per a moltes persones.
Toca recordar que una ciutat adaptada fa que els discapacitats estiguin molt més capacitats. Semàfors dotats de senyals acústiques, rajoles correctament granulades per advertir de la proximitat de desnivells, rampes en passos de vianants i voreres són imprescindibles. Que alguns amos d’animals deixin d’omplir les voreres de tifarades, també.
Tot això és necessari, però encara ho és més que totes i cadascuna de les persones amb les quals es creui l’invident o la persona amb cadira de rodes li ofereixi ajuda si la necessita.
Molt poc esforç comparat amb el que suposa sortir de casa en plena foscor per seguir un mapa mental susceptible de conduir a error per qualsevol alteració de l’entorn a causa d’obres, aparcaments sobre la vorera i mil i una incidències sobrevingudes.
Estic convençut que totes les persones que caminen habitualment pel carrer mirant el telèfon mòbil (un percentatge cada cop més elevat de la població) no es perden detall del que passa al seu voltant.
Seria molt trist que no haguessin vist a l’ancià amb el bastó blanc enmig dels autobusos, tot i tenir-lo ben a prop, mentre seguien la sèrie plena d’escenes d’acció i atropellaments o el documental sobre les ciutats inclusives o les notícies sobre municipis amics de la gent gran o els tuits d’encès enuig per les injustícies o l’Instagram amb foto de la darrera gesta solidària o el darrer TikTok de balls, maquillatge, recepta de cuina o sentència sobre l’autèntic sentit de la vida.
