José María Aznar va dir el 2017, quan el Procés s’accelerava, que «abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya». No hi ha setmana que aquella profecia no tregui cap en uns quants comentaris sobre els actuals enfrontaments entre els socis del Govern. «Li estan donant la raó», és la queixa coincident. Ja em perdonaran, però em veig obligat a discrepar de la interpretació i de la concepció del país que hi ha al darrera.
El que presenciem des de fa mesos, per no dir anys, és el trencament de l’independentisme, suposant que mai hagi estat veritablement unit, més enllà que convergents i republicans compartissin durant dos anys l’artefacte de Junts pel Sí. Però Aznar no parlava d’això sinó d’una fractura de la societat catalana, i els seus comentaris posteriors als fets de la tardor del 2017 ho certifiquen. En la seva anàlisi, la transició a l’independentisme d’una part molt important del catalanisme tindria com a conseqüència necessària que la resta de la societat catalana se’n desentengués o, directament, s’hi posicionés en contra, de manera que la independència passava a ser el projecte de la meitat del país. Aquesta era la fractura que havia pronosticat.
Inserir l’actual trencadissa en l’àmbit de la profecia aznariana significa equiparar erròniament Catalunya amb l’independentisme, quan aquest va treure un 51% dels vots a les darreres eleccions al Parlament i un 43% a les del Congrés dels Diputats, mentre que el darrer baròmetre del CEO presenta un 41% de partidaris i un 52% de contraris a la idea que Catalunya esdevingui un estat independent.
Existeix una clivella –en general civilitzada, per descomptat– que delimita els territoris dels que volen la república catalana i els que no, i a cada costat de la línia hi ha altres clivelles que segmenten els espais. La superació de la trencadissa independentista no implicaria la unitat de tots els catalans, excepte si s’assumeix una concepció molt restrictiva de qui ho és i qui no ho és.
