El que es va veure ahir a Londres, retransmès en directe al món sencer, esgota els adjectius. Pompa i circumstància en la seva màxima expressió al servei d’un funeral que seria injust titllar només com «d’Estat». El grau absolut de paralització voluntària del país, la xifra dels efectius militars mobilitzats a la inacabable processó, el dramatisme contingut i l’execució perfecte de tots i cadascun dels aspectes del ritual religiós i civil, les multituds expectants, fan pensar més aviat en les exèquies de l’emperadriu del planeta. Ara bé, el Regne Unit és la cinquena potència econòmica en PIB a valors nominals, i la vuitena quan es compta en paritat de poder adquisitiu (PPA). A Europa, la República Federal d’Alemanya té més població i genera cada any més riquesa –i ara, a més a més, s’ha determinat a dotar-se d’unes forces armades a l’altura. Si parlem de monarquies, l’emperador del Japó té molts més súbdits, que també sumen més dòlars/lliures/iens. És cert que el titular de la corona britànica ostenta el títol de cap d’Estat d’altres països, però també que si intentés fer-ho valdre, i anar més enllà de l’anècdota simpàtica, els afectats trigarien mig minut en desenganxar-se de la tradició. Per tant, el que vam veure ahir va ser el funeral de la reina d’un país certament important, però res més. Tanmateix, els britànics –en realitat, els anglesos: irlandesos i escocesos s’ho miren de més lluny i amb mig peu a fora– han bastit aquest magne, llarg, ample i massiu cerimonial perquè la corona representa el regne, i si el funeral de la reina és el propi de l’emperadriu planetària, els semblarà, ni que sigui durant una estona, que Britània és encara aquell imperi capaç de dictar les regles que governen les onades. Com que Elisabet era un personatge de pel·lícula i de revista setinada, abans i tot de The Crown, el món sencer ha assistit complagut a la representació. No passarà el mateix amb Carles, el maldestre, que més aviat esdevindrà famós com a víctima de mems irreverents a les xarxes.
