Quiosc

Regió7

Antoni Daura

A PEU DE PÀGINA

Antoni Daura i Jorba

Llibreter

Alliberament nacional: por o indecisió?

En aquests moments, el procés independentista català es troba en una cruïlla i no sap com avançar. Comença a ser ben evident que els actuals dirigents polítics d’aquí tenen por de trencar amb l’statu quo espanyol o, pitjor encara, s’han acostumat a la feina representativa que tenen i van embolicant la troca amb retrets mutus que no porten enlloc i afebleixen el conjunt. La por és comprensible, atesa la repressió ferotge que ha engegat, per terra, mar i aire el govern espanyol, sigui quin sigui el partit que hi és al capdavant. Així mateix, la població espanyola en general veu natural aquest atac constant i ningú tindrà valor per remar-hi en contra. De fet, prefereixen un estat poc democràtic i corrupte que no pas que aquest es trenqui. Ni l’entenen com a plurinacional. Són molts segles d’un discurs unitarista que veiem ben reflectit amb els atacs constant a la llengua catalana, que és el que realment vertebra la societat i ens diferencia com a nació. Per tant, davant nostre no hi tenim només adversaris polítics, amb les naturals diferències culturals i ideològiques, sinó uns declarats enemics que espolien els nostres recursos i empresonen els nostres polítics i activistes socials. Hem de tenir les coses clares. No s’hi val a dir –com darrerament fan alguns– que no es pot anar de pressa, que cal tenir paciència –infinita?– i que tot s’arreglarà a base de temps. El nostre país és tractat com una pura colònia i és impossible canviar la situació de decadència forçada –ja no dic aconseguir la independència– utilitzant les lleis que tenim. Perquè les cartes estan marcades i, quan alguna d’aquestes, permetria un canvi –per exemple, assolir una autonomia econòmica real i blindar l’ús legal de la llengua pròpia–, la seva interpretació és clarament potinejada per uns tribunals que són jutge i part; gens independents.

Per tant, no es tracta pas de personalitzar i culpabilitzar ningú. Cadascú té el seu criteri, però sí que no podem desgastar-nos amb discussions bizantines i caure en una lluita d’egos clarament perversa. En tots els moviments d’alliberament que s’han produït al llarg de la història, sempre hi ha hagut qui treballava a l’ombra i establia una estratègia determinada per aprofitar el moment adequat. Això es fa? El poble acompanya, però cal que hi hagi algú a la sala de màquines que, discretament, faci la feina. Naturalment, en ple segle XXI, teòricament no caldria fer-ho així, perquè s’haurien d’establir sistemes de representació democràtica que fossin nets i transparents i es garantís la voluntat majoritària popular. No s’hi val, doncs, com fan alguns botiflers, a dir que no somiem truites i que no podem avançar perquè no som suficients. Es tracta només de votar amb llibertat, exposant cada opció els seus arguments i garantir un referèndum lliure i sense tupinades, perquè l’Estat espanyol ens ha demostrat, amb les seves clavegueres, que és mentider i trampós. I aleshores ja es veurà la força real de l’independentisme. I si es perd, mala sort i tornar a començar. Però l’aturada actual és patètica i estèril.

De bibliografia que analitza com es pot avançar en el marc legal n’hi ha tanta com vulguem. Precisament Pau Miserachs, advocat, professor i comunicador, acaba de publicar «La república catalana és la solució al conflicte» (ed. Alfil) i hi aplega els seus articles recents que exploren tots els camins possibles per fer efectiva l’autodeterminació. Cal prendre’n nota, tenir valor i actuar en conseqüència. I qui no s’hi vegi en cor, que faci un pas al costat. A veure…

Compartir l'article

stats