Hem deixat enrere un període excepcional, caracteritzat per uns tipus d’interès molt baixos. El preu oficial del diner, que és el seu referent, va disminuir, des del 4,25% de juliol de 2008, arribant al 0% en març del 2016, nivell en el qual es va mantenir fins fa dos mesos, que ha tornat a pujar.
Aquesta política monetària volia evitar el perill de la deflació, la baixada general de preus. És clar que l’alt nivell tecnològic permet uns nivells de fabricació excessius, no sols considerant l’escassetat de recursos existent, sinó, també, amb relació a la demanda generada per les necessitats reals de la gent. De fet, a partir de la crisi del 2008, hi havia el perill que la demanda no cobrís la capacitat productiva i s’entrés en deflació. El Banc Central Europeu (BCE), amb tipus baixos i grans injeccions de diners, va estar estimulant artificialment l’economia, aconseguint increments del PIB en la zona euro. Desgraciadament, però, aquest creixement també va causar el malbaratament de recursos i l’augment de les emissions de CO2, que acceleraren la degradació ambiental i l’emergència climàtica.
Ara, però, el perill de deflació ha deixat pas al d’inflació. Els preus van començar a pujar per les dificultats d’aprovisionament, derivades de l’aturada econòmica en la pandèmia, i van continuar fent-ho per l’encariment de l’energia, desencadenat per la guerra a Ucraïna. Posteriorment, aquests increments de costos s’han anat repercutint exageradament en els preus de tots els béns i serveis, a conseqüència de la manca de competència en els mercats, generant l’actual inflació.
El BCE està pujant els tipus d’interès per controlar els preus. És ben sabut, però, que aquesta política restrictiva actua indiscriminadament en tota l’economia, de la mateixa manera que ho fa un antibiòtic quan, per curar la infecció en una part del cos, afecta tot l’organisme, matant també els bacteris útils, com els de la flora intestinal. En aquests moments en què la inflació, a parer meu, és conjuntural, el BCE, doncs, està aplicant un «antibiòtic», que és inoperant davant el que és un constipat, per fort que sigui.
És una mesura positiva per als estalviadors, però l’encariment del finançament, afectarà molt negativament la demanda agregada, que serà castigada indiscriminadament, malgrat que no ha estat la causant de la inflació. Tota l’activitat econòmica se’n ressentirà, perjudicant els de sempre, amb augments de l’atur, mentre que els ocupats continuaran fent jornades de treball excessives, mantenint-se una capacitat productiva innecessària.
El BCE encara podrà continuar el control de preus a curt termini, expandint o restringint la demanda per ajustar-la al creixement suïcida de l’oferta i l’activitat econòmica. A mitjà termini, però, la degradació exponencial del planeta causarà inevitablement un fort decreixement de la producció, amb una inflació incontrolable, manca d’aliments..., un col·lapse que sols s’evitaria adoptant, ben aviat, el decreixement com a objectiu de la política econòmica, tot afavorint, això sí, creixements selectius en zones i sectors per millorar l’equitat i l’eficiència de l’economia.
