Quiosc Regió7

Regió7

Anna Vilajosana

Herències

Herències Xavier Serrano

Soc a la cuina, tallo maldestrament un tros de la barra de pa i me’l menjo per apaivagar una gana antiga i estranya envoltada de l’olor dolça d’un plàtan massa madur. És com un forat que no s’omple mai del tot. Estic convençuda que heretem la gana, l’angoixa, els ulls blaus i el caminar garrell. L’heretem i la lleguem amb la mateixa innocència que una criatura llença molletes de pa per marcar un sender inexistent entre els arbres d’un bosc frondós. Hi ha famílies que sempre tenen gana i d’altres que sempre van amb el cap cot com si portessin al damunt el pes de tots els dies i de totes les nits. Hi ha herències que ens entestem a mantenir vives i el que hauríem de fer és silenciar-les, enterrar-les amb nosaltres. Tota vida és plena de revolts i sotracs. Potser ens obsessionem a salvar la memòria i dibuixem mapes amb els camins traçats i resseguim el rastre de les cicatrius del cos físic amb el convenciment que les nostres vivències s’ho valen. Són singulars, extraordinàries, i així és. Però deixar constància de la nostra història, al capdavall, és tan necessari? Per a qui ho fem? Som ben poca cosa i entestats com estem a preservar-nos, a fer-nos immortals, carreguem de penes la motxilla i les aspiracions de llibertat dels que vindran després.

Natàlia Romaní escriu el següent en el capítol introductori a la novel·la La història de la nostàlgia i que titula «El que ens cal saber de la història abans de la història»: «A la història només li fa por l’oblit. Por, no del que ja és mort o perdut, sinó d’oblidar tot el que va poder ser i no ha estat. Totes les altres històries que haurien pogut ser. Qui les recorda? No passa ni un sol dia que els protagonistes d’aquesta particular història no imaginin el que van ser. Ni un sol dia».

Que temptador seria refer la història en primera persona, posar-la al torn com si fos una peça de fang, modelar-la al nostre gust, traspassar-hi només el millor que ens vam donar i que hem aconseguit enriquir amb el temps viscut. Que el resultat fos més bell i resistent del que hauríem estat capaços d’imaginar. Que la nostra existència ennoblís l’existència rebuda i que deixéssim alguna cosa que pagués la pena. Què en quedarà del moment precís en què el noi treu al balcó minúscul de barana de barrots de ferro del tercer pis de l’edifici una butaca del menjador i seu amb els ulls tancats en el quadre de llum que dibuixa el primer sol de tarda d’aquesta tardor? Hauríem d’omplir la vida únicament de moments bonics perquè, si l’herència subtil és inevitable, el nostre llegat no han de ser pedres que foradin butxaques sinó ales que portin lluny.

Compartir l'article

stats