Quiosc Regió7

Regió7

Ramon Felipó

TRIBUNA

Ramon Felipó

Bibliògraf

Salveu Queralt, encara hi sou a temps

El divendres 16 de setembre vaig llegir a Regió7 molt content que a la fi l’Ajuntament de Berga feia una proposta queraltina. Deien que l’edifici del funicular del Franco podria ser, si hi hagués qui ho pagués –és clar–, una oficina de turisme. Aquest ni és el lloc més adient, és difícil d’arribar-hi, mig amagat i lluny de les edificacions del santuari; prou podria servir per a altres usos com fer-hi un alberg o dipòsit de manteniment de tota classe d’utensilis, però mai una oficina turística. Després de més d’un any de problemes, ara torna a funcionar l’ascensor inclinat del santuari, és a la parada de dalt, que van fer entre la barra del bar i el menjador i a tres passos d’uns lavabos, on s’hauria d’ubicar l’oficina turística. Aquí el personal que en tingués cura podria alhora cuidar-se de fer pagar i cobrar els usuaris a l’hora de donar-los la informació.

Queralt l’any 1974 es va dividir la propietat, l’església i els seus annexos per a l’Església catòlica, i la resta, municipal. Des de l’any 1974 hi ha hagut molts alcaldes a Berga de tots els colors polítics i res de res, els edificis religiosos, gràcies als dos darrers capellans custodis mossens: Ballarín i Barniol, estan perfectament adequats al segle XXI per fer-hi la feina religiosa. Els de l’Ajuntament segueixen bruts i deixats i fan tota la pena del món. Mn. Barniol em va explicar (quin desastre més gran) que ell cada dia es cuidava de la neteja dels vàters i de fer posar paper al lavabo que són propietat de l’Ajuntament de Berga... Amb això ja està tot dit, oi?

Tots els edificis de Queralt, tant els de l’Església catòlica com els de l’Ajuntament de Berga, no tenen aigua corrent potable, clorada i que sigui útil per al consum. La font del Perdigall i la bassa no poden ser l’aigua per al santuari. El mateix Mn. Barniol de tant en tant tirava un parell d’ampolles de lleixiu a la bassa – dipòsit de l’aigua. La primera comissió municipal per portar aigua al santuari és de l’any 1916, el de la Coronació Canònica... Queralt, que era un focus d’atracció turística a Catalunya de primer ordre, ha perdut pistonada. De ser el segon santuari de Catalunya, després de Montserrat, ara és a la cua. Fer el camí de ronda per passar per la font de Bou (està sense bou des de fa dècades) cap a l’ermita de Sant Joan i tombar cap a Sant Ignasi i tornar al santuari és una peripècia, són camins municipals, amb arbres trencats, rocs al mig i les papereres sense tapa... i molt bruts i deixats. Els edificis municipals, els camins de l’Ajuntament fan pena, tota la pena del món. A Berga setmanalment pujaven molts autobusos per veure el santuari i fruir de les vistes que hi ha; Josep Pla va dir que era el millor mirador de Catalunya, i després, si Berga hagués disposat d’un bon aparcament per a busos, hagueren parat a Berga per fer-hi les compres que sempre fan els turistes, però jo mai em cansaré de repetir una frase dita per un polític local: Berga és com és.

Qui és l’amo i responsable de Queralt, llevat de l’església i els seus annexos, és l’Ajuntament. Però res de res, veurem fins quan durarà l’oblit i deixadesa municipal queraltina? Potser la Generalitat o la Diputació de Barcelona podrien fer-hi alguna cosa...

Compartir l'article

stats