Quiosc Regió7

Regió7

carles blaya

Penjats d’un fil

Torna a sentir-se la remor dels caps nuclears. Putin fa tremolar Europa amb amenaces atòmiques, mentre els vint-i-set no es posen d’acord amb com afrontar l’arribada de russos que no estan disposats a morir per Putin i la seva guerra. De la invasió en semblava haver sortit reforçada una posició sòlida conjunta de la Unió Europea, però el temor dels enormes i diversos efectes de la guerra fan trontollar qualsevol concordança. Els països fronterers amb Rússia, tret de Finlàndia, no estan disposats a acollir els que fugen de la mobilització militar, mentre no hi ha cohesió en les sancions amb què es vol respondre la inflamació bèl·lica del tsar kagebista. Ja fa massa mesos que dura la guerra i les estratègies diplomàtiques van de cap a la paperera de la història. Europa es prepara per a un hivern que serà molt diferent dels anteriors. Qui havia dit que la història havia arribat al seu final?

A Itàlia, la ultradreta ja saliva amb la possibilitat de governar si les urnes li donen aquest diumenge la clau per arruïnar la democràcia a aquell país i, a la resta del continent, les conviccions democràtiques cada vegada més febles de les classes més desprotegides i de la dreta nostàlgica de sempre. Entrem en una tardor inquietant, a l’est i a l’oest d’una Europa que no ha cohesionat un projecte comú per afrontar crisis de la gravetat de les que ens sorprenen. I hi ha l’economia, és clar, i la inajornable necessitat de renovar les fonts energètiques, tant per minorar la dependència de les oligarquies no democràtiques com per, més urgent encara, afrontar la crisi climàtica, que ningú, malgrat totes les serioses alertes científiques i ja climatològiques, no sembla prendre’s prou seriosament.

Durant el més pandèmic de la pandèmia vam jurar-nos que res no seria igual, que si en sortíem vius canviaríem tantes coses que la vida a partir de la postpandèmia seria una altra. El cert és que dos anys i mig després del malson víric que va tancar el planeta tot continua igual. Bé, de fet, pitjor.

Els canvis que prevèiem profunds i irreversibles en la manera de relacionar-nos i de viatjar i de consumir i d’assumir que de vegades una segona oportunitat cal aprofitar-la de debò s’han esfumat com la por irracional amb què netejàvem amb lleixiu els paquets d’espaguetis. Com la ridícula obsessió de no compartir papers o superfícies. Dos anys després ni Putin ni ningú ha entès que la vida humana al planeta és un fil molt fràgil que pot trencar qualsevol ventada. Així estem: penjats d’un fil finíssim.

Compartir l'article

stats