Quiosc Regió7

Regió7

Jordi Estrada

Jordi Estrada

Filòleg

Veure morir un gos

Un dinar familiar, diumenge passat, en un poblet del Solsonès. Disset de colla i la companyia d’un gos. De fet, quasi un cadell, un convidat espontani que s’afegeix a la festa. Té casa, però de dia fa com si cada casa fos també casa seva. Gens estrany amb els nouvinguts, busca complicitats i moixaines, que agraeix amb una llepada a la mà que l’acarona. Corre darrere els nens i hi juga a futbol. Quan la pilota surt del camp i cau en un esbarzer és el primer d’anar-la a rescatar. Durant el llarg dinar a l’era, s’asseu a l’ombra i improvisa una becaina, mig de costat, mig panxa enlaire. El desperten els acords d’una guitarra, i com que no canta ni pren cafè, s’apunta a fer un tomb amb qui vulgui estirar les cames. Pel camí, segueix un nen fins a la font i guaita com un altre marrec fa botar la pilota, es gronxa o es distreu jugant a fabricar colònia amb altres menuts amb un grapat de pètals remenats amb aigua. Ell també remena la cua fins que se sent atret pel rugit del motor d’un cotxe que passa. Se n’hi va tot de dret i, en confondre el cautxú del pneumàtic amb el de la pilota, ja és massa tard. La roda li esclafa el cap. Només se sent un udol escanyat i el crit d’algú que, posant-se les mans al cap, exclama: «L’ha matat!» Es fa un silenci ennuegador, de temps parat. Els nens continuen jugant dins de casa, aliens a la petita tragèdia de l’animal. Quan ho sabran, esclataran a plorar, incrèduls i desolats. Qui sap si per a alguns d’ells aquest serà el primer contacte amb la mort. En viuran moltes altres, però com el primer amor, aquesta mort petita la recordaran mentre visquin. Com la recordarem els grans, per a qui veure morir un cadell, alegre i vital, no deixa de ser una nova lliçó de vida. Quan se l’enduen cap a enterrar encara sembla que mogui la cua, com dient, no patiu, no ha estat res, brindeu per mi.

Compartir l'article

stats