Una de les imatges que em fan més gràcia dels nens petits és quan jugues amb ells a cuita a amagar (nosaltres, de petits, en dèiem «cuca amagar», que sonava més xulo) i quan els atrapes es tapen els ulls amb les mans. En la seva desbordant imaginació ho fan perquè creuen que, si ells no et veuen a tu, tu tampoc no els veuràs a ells. Una bona solució. Llàstima que després la realitat sigui una altra.
L’altre dia, mirant partits de l’Obert dels Estats Units de tennis, vaig pensar-hi en observar els rètols d’alguns dels partits que emetia la televisió nord-americana. Quan hi actuava un jugador rus o bielorús, que ja se sap que a ulls de l’opinió pública internacional venen a ser el mateix, no apareixia l’abreviació del nom del país a la pantalla. D’aquesta manera, en el duel que el número 1 del món en aquell moment, Daniïl Medvédev, va jugar, i perdre, contra l’australià Nick Kyrgios, només t’informaven del país al qual pertanyia el segon, amb les lletres «AUS». Les de «RUS» no sortien enlloc. Si no ho veig, deu ser que no hi és.
Podem fer com els nens del joc i tapar-nos els ulls per fer desaparèixer, d’aquesta manera, el 10% de la superfície terrestre. Però no s’ha volatilitzat. Existeix i són d’allà milers d’esportistes. A alguns se’ls permet competir internacionalment, com els tennistes. A d’altres, com atletes o components d’esports d’equip en seleccions, no. Un fet que no té ni cap ni peus i que mostra que sempre hi ha hagut classes i classes. De tota manera, estaria bé no tractar la gent de ruca. Ni que sigui el pària actual del món, com ho era Sèrbia fa trenta anys, Rússia, com Terol, encara existeix.
