Amb la victòria de Georgia Meloni (això sí, no va anar a votar ni el Tato) es constata, una vegada més, que mentre l’esquerra vagi dividida i escapçada la dreta guanyarà sempre. Això ja ho sabem, com també sabem que els resultats a Itàlia no haurien de sorprendre ningú perquè, malauradament, no és pas un fenomen aïllat sinó tot el contrari. La dreta puja com l’escuma d’una ampolla de cava quan l’hem tinguda massa estona al congelador que, per molt que provis d’aturar-la, puja i puja i s’escampa per les estovalles i ho mulla tot. I així estem intentant treure’ns del damunt aquesta escuma enganxifosa i pudent.
La presència de l’extrema dreta no és nova, o és que ja no recordem les darreres eleccions presidencials franceses? Arran de les eleccions les referències constants se les emporten Polònia i Hongria, però la llista és molt més llarga. A Suècia, país que sempre se’ns cita com exemple d’un Estat del Benestar sòlid, l’extrema dreta la representa el partit SD, que en aquestes darreres eleccions ha obtingut un 20’5% dels vots. Des del 2010 fins el 2019 havien practicat el que s’anomena un cordó sanitari. És a dir, els partits no utilitzaven els seus vots per poder governar. Això ha fet que durant uns quants anys el partit socialdemòcrata hagi governat, tot i no ser el partit més votat. Però les tornes canvien i la dreta ha dit prou i s’ha acabat el cordó. Ara bé, un 20% dels vots no és poca cosa i ens hauria de fer pensar com en països que suposadament tenen més recursos, on les desigualtats són més minses, l’extrema dreta puja.
A Finlàndia (únic país amb una presència de dones més que paritària) en les darreres eleccions municipals l’extrema dreta ha tret més vots que els verds. A Àustria governava l’extrema dreta fins fa ben poc, en coalició, i havia obtingut el 20% dels vots. El que passa és que el seu líder va anar a Eivissa a pactar amb un oligarca rus algunes corrupteles i el van enxampar. A Bèlgica, en les darreres municipals del 2019 l’extrema dreta va obtenir el 18% dels vots. Així doncs, no estem davant de cap excepció ni de raresa italiana. Els discursos identitaris construïts des de la negació dels altres, parlar de la família i atacar amb cruesa l’anomenat establishment funciona. Perquè recull la desafecció, frustració i cansament de veure i experimentar que les coses quotidianes no milloren. D’alguna manera la política viu d’esquena a la realitat. Posaré un parell d’exemples. Tinc el mal o bon costum d’escoltar les tertúlies del matí (ara només el cap de setmana) on es fan anàlisis polítiques i es comenten coses de la vida diària. Hi ha temes que són recurrents: parlar dels autònoms i dels impostos que paguen..., però els que en parlen són persones que sí que treballen per compte propi o diguem-ne són emprenedors/es, quan, de fet, la majoria d’autònoms/es del nostre país són persones que les empreses han externalitzat: repartidors, comercials... Un frau en tota regla perquè assumeixen les despeses de tot, no hi ha vacances (i les que tens sempre, sempre aniran en funció de la necessitat de l’empresa). Amb això vull dir que la gent que parla, no parla de la Catalunya real. Una altra qüestió recurrent és Rodalies, que, evidentment no funcionen. Fins aquí res a dir. El curiós és quan es comenta que, és clar, davant de cites o d’afers «importants», no es pot anar amb Rodalies i has d’agafar el cotxe. Ai carai, així doncs, es pressuposa que tothom té cotxe? Mentre ens continuem mirant el melic l’escuma anirà pujant i, al final, ens ofegarà.
