La política catalana bat rècords al Campionat Mundial de Disbarats. Ahir va viure una d’aquelles jornades dramàtiques d’ultimàtums, reunions a moltes bandes, expectació, soroll de vaixella trencada i metges d’urgències esperant traumatismes cranials. En lliurar aquestes línies no se sabia si avui dijous ens llevaríem teòricament governats o desgovernats. I què va provocar la sobredosi d’adrenalina? Una maniobra d’allò més estranya: dimarts a les tantes, mentre TV3 recordava el prodigi de les urnes d’octubre, Junts va amenaçar Aragonès amb exigir-li una votació de confiança, que posaria el futur del Govern en mans, també, del conjunt de l’oposició. La direcció juntista va encendre la metxa d’una bomba que no controla i Aragonès, l’home que s’esforça per semblar impassible, va agafar una emprenyada monumental. El que va seguir recorda aquell joc estúpid d’aguantar la mirada sense parpellejar, que és una forma segura d’acabar amb els ulls més vermells que el tomàquet d’un anunci. També s’assembla a aquelles crisis matrimonials que no acaben d’esclatar perquè tots dos volen que sigui l’altre qui s’empassi la culpa. Si els adolescents enamorats jugaven antigament al telefònic «penja tu, no, tu, no, tu», aquests ganàpies practiquen al «trenca tu, no, tu, no, tu». Esquerra desafia Junts a marxar i Junts desafia Esquerra a fer-los fora. I Laura Borràs diu que se’n vagi Esquerra, que és un altre disbarat, perquè implica que plegui el president i adéu Govern. Tot plegat per una discussió esotèrica sobre si cal avançar cap a la independència per la via d’un embat d’èxit improbable o d’una taula de diàleg de la que només se sap on no arribarà. Barcelona i Roma es troben gairebé a la mateixa latitud, i sembla talment que la política catalana estigui copiant els pitjors aspectes de la italiana sense parar esment en quina ha estat, fa ben pocs dies, la conseqüència alarmant de fastiguejar els italians amb el tacticisme partidista de regat curt.
