Sentir-se sola i una persona gran és molt trist. A més a més, per regla general, les persones grans estem una mica delicades de salut, almenys jo ho estic, i per mi estar sola és com si fos una malaltia. I això del silenci… per desgràcia, és massa silenci perquè estic sola. Antònia 84 anys.
«Jo normalment els dies de cada dia vaig a comprar, i com que sóc molt coneguda, parlo amb la gent, a la plaça… durant la setmana vaig passant. El dia que ho passo més malament és el diumenge perquè a la tarda estic sola. M’agrada escoltar la ràdio perquè així sembla que estic més acompanyada. Poso la ràdio perquè puc anar cap aquí i cap allà… en silenci no m’agrada estar-hi, fins i tot, me’n vaig a dormir amb la ràdio.» Mercè 78 anys.
«Tot i tenir família et trobes que la família treballa, està enfeinada i no et pot atendre. I és clar, et trobes al pis sola. Quan un és jove es pensa d’arribar a gran, però no es pensa mai d’estar entre quatre parets com ens trobem la majoria. El silenci? És que el silenci no existeix, eh? El silenci té soroll. No me n’havia adonat mai, abans de tenir aquesta edat, que el silenci tingués soroll. Les tardes són fatals. Són molt molt dures. Abans no me’n donava compte les hores com passaven, però és que ara sí. Però de mica en mica ens hi hem d’anar acostumant a aquesta enfermetat, oi?». Odette 91 anys.
«El matí em passa de pressa. A la tarda, fins a les cinc, vale. De les cinc en endavant ja es complica fins a les vuit. Són les hores que em costen més de passar». Joan 87 anys.
«És molt trist el silenci. Aquella cosa que no sents ni el silenci...no sé com explicar-me... és que és tant silenci que el mateix silenci l’escoltes, eh? Cap al vespre sempre em connecto la tele, encara que donin bírria, almenys em distrec una mica. Allà les cinc, que ja comença a ser fosc i tens tot tancat pel fred que ja fa i aquella soledat... encara t’encongeixes més i fa una pena... a vegades hasta plorat i tot eh?» Dèlia 80 anys.
«La veritat és que jo la soledat me la miro molt trista perquè t’adones, quan ets gran, que ja no et vals com et valies, ni t’expresses com t’expressaves… En fi, que has perdut les facultats. Quan ve aquesta hora de la tarda que notes una cosa que no sé explicar… una enyorança… que ara si parlés molt, segur que em caurien les llàgrimes». Maria 86 anys.
Són alguns testimonis del reportatge Les veus de la soledat produït pels Amics de la Gent Gran. M’ha semblat que compartir els seus pensaments amb vostès ens ajudaria a tots plegats omplir de sentit el Dia Internacional de la Gent Gran que commemorem cada 1 d’octubre. Frases punyents que et deixen el cor encongit. La solitud no volguda és una de les grans epidèmies del segle XXI. Les institucions hi tenim molt a dir i a fer. Segur! Però per fer companyia no es necessiten grans projectes ni grans inversions milionàries. Potser només cal revisar les nostres prioritats i trobar una o dues estones a la setmana per dedicar a les persones grans del nostre voltant. Només cal empatia i compromís. Ens hi posem?
