Les publicitats institucionals són, gairebé sempre, una manera de compensar allò que no es té. La campanya promocional més famosa del món és justament això: I love New York, la magistral imatge que Milton Glaser es va inventar el 1977 fent dos gargots mentre anava en taxi (i per la qual no va cobrar res) pretenia elevar la moral de la ciutat més conflictiva i menys estimada dels Estats Units. Quan Los Angeles, considerada exemple perfecte del no-lloc urbà, va llançar la campanya LA, the place, la idea va quedar rubricada. El Govern català s’ha esforçat al màxim per seguir el model com el millor alumne de la classe. La seva campanya Fem-ho tot/bé/possible es devia concebre per donar al projecte independentista un alè narratiu implícit, però com que, evidentment, ERC i Junts no es van posar d’acord sobre quin missatge havia de predominar, n’hi van posar tres: Fem-ho tot (activisme indepe, però també escoles i hospitals), Fem-ho bé (un país de qualitat per donar solvència a l’independentisme), i Fem-ho possible, suggerint que ara no es pot, però si ho fem tot bé, la independència arribarà. En realitat, sabien que tenien poder per fer poc, pensaven que el que fes el soci segur que sortiria malament, i sospitaven que difícilment seria possible arribar a Ítaca. I efectivament, ho han clavat. Ho han acabat fent tot ben impossible.
