Aquest mes d’octubre del 2022 farà dos anys que vaig perdre el meu company de vida. El meu marit, per una malaltia que no va ser diagnosticada a temps.
El mes d’abril del 2020 van ingressar-lo a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Em costa molt assumir que no se li van fer les proves que en aquell moment requeria. Després de dos mesos i mig van veure que passava quelcom i li van fer un TAC, però aleshores ja havien fet tard. Es va operar a un hospital de Barcelona, però la malaltia ja estava molt avançada i ens van comunicar que la seva vida seria curta. Al meu fill i a mi ens va caure el món a sobre, ja que ell anava al metge i no li feien cas.
Em faig creus que l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa no el diagnostiquessin abans, potser el destí no hauria sigut tan dur. La resta de la meva vida tindré aquest dubte. No va tenir cap oportunitat de lluitar.
Sí, hi havia la covid-19, tots els metges estaven ocupats, però ell va perdre la vida.
Escric aquestes ratlles entre llàgrimes. No es mereixia aquest tracte ni tot això.
