Regió7

Regió7

Josep M. Oliva

VEIENT-LES PASSAR

Josep M. Oliva

Els que són dels meus... i els altres

Quan busques al diccionari (a qualsevol diccionari) el significat de democràcia, sempre, amb unes paraules o amb unes altres, et remet a un sistema de govern. A una democràcia amb majúscules, com la que s’invoca en els discursos institucionals o en les grans picabaralles polítiques. Una democràcia que en el subconscient de moltes persones s’expressa amb un pensament molt més prosaic: «Al final faran el que voldran». En el dia a dia de la vida real, en canvi, allà on el concepte de democràcia no és tan ampul·lós com el que recullen els diccionaris però és molt més tangible, és quan el comú dels mortals hi aprecia el seu valor real. Pot ser en una reunió de la comunitat d’una escala, per exemple. O, d’una manera ben propera i ben recent, en el referèndum que es va fer a Santpedor per decidir d’una forma autènticament popular el futur de les vaquetes. Hi va guanyar el no com hauria pogut guanyar el sí, i els uns amb alegria i els altres amb disgust van donar el resultat per bo.

Llegint la notícia, i al marge del que hauria votat si s’hagués donat el cas, vaig sentir una sincera admiració per les dues persones que hi sortien citades com a caps visibles de l’una i l’altra opció. Els vaig admirar perquè, encara que a molts l’espectacle de les vaquetes ens pugui semblar una qüestió menor, en el marc d’un poble d’uns vuit mil habitants representa una controvèrsia important. Tan important com per encendre alguns ànims. En aquelles circumstàncies, donar la cara, tant a favor del sí com a favor del no, té el valor, i el risc, d’assumir allò que en diuen «significar-se», i cada dia hi ha menys gent disposada a exposar-s’hi. Només per això, els que s’hi involucren i es retraten ja em semblen admirables.

Fa un parell d’anys, i en una crònica referida a les eleccions als Estats Units, la seva autora destacava una realitat que em va fer pensar. Deia «la majoria de ciutadans no tenen amics que votin diferent». Llegint-ho em vaig adonar que en el context de la nostra societat aquella mateixa frase no hi desquadraria pas gaire. No parlem de coneguts, parlem d’amics, i és cert que en un país cada cop més polaritzat per qualsevol cosa tendim a atrinxerar-nos entre els que són «dels nostres» i anem excloent del cercle els que són dels altres. Mentiria si digués que soc immune a aquella tendència, però també puc dir que quan he fet amistat amb algú que «no és dels meus», l’afecte que ens ha unit ha sigut potser encara més fort que si penséssim igual. Obrir-se a intentar-ho val la pena.

Compartir l'article

stats