De tots els professors de la facultat de Periodisme de la UPF n’hi havia un de temut. Desfilava seriós per darrere dels alumnes mentre aquests intentaven escriure una notícia a l’ordinador i no en deixava passar ni una. «N’està segur que això que escriu està bé?», «aquest text té una estructura sinuosa», «infumable». Sentir la veu de Carles Castro (Barcelona, 1955) apropar-se i notar com les floretes dedicades als escrits dels companys sonaven cada vegada més fort et posava tens d’una forma gairebé comparable a la que s’experimenta a l’hora límit de tancament d’un diari. Si badaves, Castro et fuetejava –metafòricament, és clar– més fort del que habitualment ho fa amb l’independentisme a les pàgines de La Vanguardia. Val a dir, però, que els mesos que vaig coincidir amb ell a la facultat van ser els més profitosos de tots i ara que aquest curs ja no imparteix classe i hi ha una generació de futurs periodistes que no ho patiran, qui sap si la professió se’n ressentirà. Perquè Castro representa una manera de fer Periodisme que està en perill d’extinció, la dels textos ben estructurats, coherents i complets . Benvinguts a l’era digital, on totes les convencions fins ara pactades s’han convertit en paper mullat.
Si últimament t’has trobat no un, sinó un bon grapat de textos llargs, llargs, llargs i que el que et prometien al titular apareix tres paràgrafs després un cop t’han explicat la bíblia en vers, ja saps a què em refereixo. I això pot ser provocat per dos motius: o el periodista va sortir de la facultat sense saber què és un lead i el concepte de piràmide invertida, que principalment serveix per no fer-te perdre el temps ara que els telègrafs ja són història, o precisament t’estan retenint de forma descaradament intencionada.
Qualsevol negoci digital, inclosos els mitjans de comunicació, tenen com a prioritat seduir l’usuari tants minuts com sigui possible. Tenir-te a bord dona informació sobre qui ets, crèdit davant dels anunciants i algun euro més a les subvencions. Certament, però, els resultats són cants de sirena, textos que deuen estar removent l’estómac a Carles Castro i que afecten des del diari més petit fins al més gran. Però no perdem de vist la primera de les dues hipòtesis, la que contempla una mala preparació acadèmica. Saber redactar bé un text és la base per moure’s bé posteriorment també a la ràdio, a la televisió o a qualsevol altre format que pugui venir, i últimament sembla que a les facultats hi està perdent pes. Això i explicar també bé que quan aprofites el treball d’un company de professió, cal citar-lo.
