Quiosc Regió7

Regió7

M. Àngels Serentill i Aubets

DOS DITS DE FRONT

M. Àngels Serentill i Aubets

Mestra i activista cultural

Xafar merda

Doncs sí, ahir vaig xafar dues merdes de gos, una al matí i una altra a la tarda. Segons la dita, me’n vaig anar a dormir plena de sort. Sort, no ho sé, però una bona regirada d’estómac i basques a l’hora de netejar les soles de les sabates, segur! Tot adobat amb una profunda indignació i mala jeia pensant, no en els pobres gossos, sinó en els seus amos. No es pot caminar amb tranquil·litat per segons quins carrers de la ciutat sense apartar la vista del terra, si no et vols emportar cap a casa un record no desitjat enganxat a les sabates.

Fem números segurament extrapolables a altres pobles de la comarca. A Manresa hi ha 8.778 gossos amb microxip. Al marge dels números «oficials», hi hauríem d’afegir uns centenars més que només li consten al seu amo. Aquests animals disposen de sis «llocs d’esbarjo» que superen el concepte dels mal anomenats «pipicans». Són espais delimitats i exclusius per a gossos, d’uns quants milers de m2, ben condicionats i on poden relacionar-se i córrer lliurement. Són als carrers Dante, Joan Fuster i Cerdanya, al parc de Puigterrà, a sota la plaça Mil·lenari i al parc del Cardener. Fent quatre números només amb els registrats, ens surt que 1.463 gossos haurien de pixar/cagar entre tres-quatre vegades al dia en un d’aquests espais, cosa que voldria dir al voltant de 5.000 pixades/cagades per espai. És evident que aquesta xifra d’orinades i deposicions és insostenible i que molts gossos dipositen el que els sobra del ventre on els enganxa la necessitat. La condició és que sigui fora de casa i qualsevol lloc és bo: al camí de can Font, al mig de la vorera, a la base del fanal o senyal, a la portalada de la casa del costat o a la roda del cotxe del veí, entre altres llocs. Globalment, estaríem parlant d’unes 36.000 pixarades/cagarades al dia repartides per diferents indrets de Manresa. Sempre hi ha gent curosa i conscienciada que ruixa els pipís amb l’aigua que porta en una ampolleta i que recull les caques amb una bossa, que s’espera que no deixi tirada al marge del camí. Llavors hi ha els que es limiten a «camuflar» la deposició amb un mocador de paper o amb unes fulles o que «mullen amb quatre gotes» l’orinada. Tenim el que mira si algú l’observa i actua en conseqüència segons si té o no espectadors. D’altres, ni s’immuten, com si l’animal i el que ha dipositat al terra no anés amb ells. El resultat: empastifades, patinades i bafarades de pixat i merda. Pudors que costen de suportar, a l’estiu especialment, i molèsties que superen la paciència del més pintat.

Observem en quin estat es troben els baixos de part dels fanals i senyals de la ciutat, veurem molt de negre i de rovell. Estem parlant de corrosió als pals i fanals, perill en la seva estabilitat i danys a la part elèctrica que obliguen a un manteniment i, sovint, a la substitució. Parlem de despeses considerables de les arques de la ciutat. Apart queden les molèsties i despeses que causen les pixarades a les façanes de les cases o a les rodes dels cotxes amb perjudicis als particulars.

La societat té un gran repte pendent: la cura dels espais públics (que no és només feina dels governants) i el respecte cap a la propietat privada. Estem parlant de civisme.

Compartir l'article

stats