La polisèmia és un fenomen lingüístic meravellós. Que una mateixa paraula generi significats diferents em sembla un d’aquells miracles que només el llenguatge pot aconseguir. En el cas del castellà, tenim cura, per exemple, associat automàticament a sacerdot, amb les seves derivacions de refrany: «Nunca digas de esta agua no beberé, ni este cura no es mi padre». Però, és clar, cura també és sinònim de curació: «Cuando te curas, duras». O els camins tan diferents per on transiten paraules com: bomba, planta, carrer, banc... La llista és molt llarga i el joc de construir oracions a partir de paraules polisèmiques continua sent un clàssic en qualsevol classe de Llengua i Literatura. Potser per això, per nostàlgia escolar, assistim aquests dies a un exercici de polisèmia política, preparat amb un viatge en el temps. Fa cinc anys, quan el desvari interessat de l’independentisme i l’apatia, també interessada, de Rajoy van convergir en el (fals) referèndum de l’1 d’octubre i les garrotades corresponents, ens vam atipar de veure imatges en les quals centenars de ciutadans acomiadaven els policies i guàrdies civils que es desplegarien a Catalunya al crit d’«¡a por ellos!». No hi havia res d’amistós en aquesta proclama, molt utilitzada en l’esport i en la guerra, per acovardir l’adversari i per insuflar ànims a les files pròpies.
Ara Juanma Moreno Bonilla ha posat en circulació una nova variant de l’«¡A por ellos!», amb la seva desacomplexada oferta als empresaris catalans perquè s’instal·lin a Andalusia, a canvi de pagar menys impostos. O sigui, aquell principi de «la pela és la pela» elevat a la màxima expressió, al territori on se suposa que té més seguidors. Tampoc no hi ha res d’amistós en aquesta oferta i sí una considerable dosi de mala llet; per no parlar de l’angoixa social i institucional que provoca l’insòlit mercadeig fiscal que Madrid lidera des de fa temps i a què ara s’afegeix el president andalús. Curiosa manera de fomentar la unitat d’Espanya que tant diuen que defensen: tocar la pera al veí.
