Feia tres anys que no acudia a la gala d’entrega dels premis de Girona, que presumeixen de ser el tret de sortida de la temporada literària catalana (i que els perdoni la Setmana del Llibre en Català). Aquest any vaig complir el ritual. Vaig aparcar al mateix descampat de sempre, vaig aplaudir les autoritats amb entusiasme dispar i em vaig disposar a passar-ho bé. M’agraden les entregues de premis. M’emociona la legítima alegria dels premiats. Hi acudeixo com qui va de cotilló. A més, els Girona em cauen especialment bé. No només per la seva experiència, també per la seva determinació. En els 55 anys d’existència del guardó més longeu (el de novel·la Prudenci Bertrana) res ha pogut amb ells. Tampoc la pandèmia, és clar.
Aquest any, a més, els Girona han estrenat premi, l’Aurora Bertrana, un dels pocs guardons que al nostre terròs premia els traductors, aquests demiürgs de la paraula aliena a qui tant devem els lectors i de qui gairebé ningú se’n recorda. El premi va ser per a Yannick Garcia, traductor de Jane Austen, qui va enlluernar amb un discurs ple d’intel·ligència i amor pel seu treball, que va voler llegir malgrat que gairebé tothom improvisava i que portava guardat en un paper a la butxaca.
Després va arribar el Cerverí. Un premi a la lletra de cançó que porta el nom d’un trobador gironí del segle XIII. Hi va haver cinc premis més, però en aquesta columna no hi cap tanta gent. El que sí que hi cap i ho ha de fer és l’alegria sobtada que va provocar en els assistents una cançó titulada S’ha mort l’home més vell d’Espolla, de La Ludwig Band. Parla d’un difunt, però en un to tan festiu que fins i tot els il·lustríssims del públic van acabar per corejar la tornada i picar de mans. Jo reconec que l’escolto en bucle des que vaig tornar de Girona i que cada vegada soc més fan del seu existencialisme aparentment simple (però no) i de la seva lletra irònica i amb missatge. Per a mi va ser un dels descobriments de la nit. Així que visca La Ludwig Band. Visca qui ens regala rampells d’alegre lucidesa.
