Respectables i admirats compatriotes conciutadans. M’adreço a vosaltres com a responsables de la situació que viu el país per culpa d’una classe política que s’ha passat per l’arc de triomf el vot que els vau donar en la confiança que es preocuparien pels vostres drets i el vostre benestar (serveis bàsics, ensenyament, sanitat, seguretat, progrés professional, etc.) com a ciutadans que compliu escrupolosament els vostres compromisos, els vostres deures fiscals i un comportament cívic exemplar. No identifico ideologia ni escuderia política, perquè tots, tots són servidors públics, viuen dels sous que els paguem i només rivalitzen a fotre’s la guitza per repetir cada quatre anys. Allò que a la vostra empresa, a la vostra família, en el vostre cercle d’amistats i associatiu no permetríeu que passés (incompliment de les obligacions, comportament irresponsable i ineficient), ho accepteu amb displicència dels vostres polítics, com si no us afectés la seva poca paraula, el seu interessat compromís. Ho dic, i jo m’hi incloc, perquè ja m’agradarà veure què fem en la propera convocatòria electoral, encara que sigueu dels que anheleu un país més just, més pròsper, més lliure... O dels que no heu fallat a cap convocatòria de manifestació reivindicativa... I dels que dimarts us vau emocionar amb el reportatge que recollia l’èpica de l’1 d’Octubre... O que sigueu uns més, dels milions de catalans que hem suportat els efectes del 155 (ideologia al marge)... O que patim la retallada d’inversions públiques i us sentiu estafats en el que rebeu a canvi del que aporteu... O que... Oi que m’explico?
Sornegueria al marge, el cert és que només pretenc posar en evidència aquests polítics que diuen representar-nos, i demanar-los per què es barallen per una claredat en un forat negre on els han dit que mai no hi haurà llum. Què no han entès allò que fa temps que els diuen? «No» és no. Nanai. Nasti de plasti. I el diccionari de sinònims els és generós: «de cap manera, en absolut, en cap cas, mai de la vida, mai dels mais, ni en somnis, ni per miracle, ni per pensament, ni per un mal de morir, ni remotament, per cap concepte, per res del món, i encara menys, a cap preu, alça, Manela, altra feina hi ha, ara li fan el mànec, ara pla, aviat és dit, bah, besa’m el cul (vulgar), botifarra de pagès, ca, creu-t’ho, demà m’afaitaràs, i un be negre amb potes rosses, i un colló de mico (vulgar), i un ou (vulgar), ja ho contaràs a ta tia, ni amb fum, ni parlar-ne, ni pensar-hi, puja aquí dalt i balla, què dius, ara?, una cosa és dir i l’altra és fer, nyiclis (col·loquial)...».
Insisteixo: què és el que no es vol entendre, o no interessa entendre perquè ja va bé perdre temps? Què esperem a caçar la perdiu, en lloc de marejar-nos tant? Au, va!
