Sí, jo també penso que l’espectacle dedicat a sant Ignasi ha de tenir el qualificatiu d’estrella! Per l’equip artístic complet, per la Coral Escriny i per tots els col·laboradors i espectadors.
Crec que l’autor de l’obra ha desitjat, més que tot, que entenguem la necessitat que té l’Enecus, jo en dic el nostre Ignasi, d’indagar en la seva insatisfacció, de buscar per què no té prou acontentant els mateixos desitjos; i comença un procés d’exploració i de creixement personal profund. Ho fa sol, completament sol, i si cal, arribant fins a les últimes conseqüències, fins a la transformació espiritual.
Aquesta obra es desenvolupa en un escenari auster, possiblement per centrar l’atenció en què interessa. I els esforços són en l’edició d’uns fullets on consten totes les cançons, molt encertat!
La primera melodia ja és penetrant, ja predisposa a estar atenta, això és seriós! Això promet!
Durant tota la representació es van utilitzant tota mena de símbols i estratègies que ho van corroborant. El protagonista es mostra nu de tot plegat, rep un bany d’aigua purificadora, es posa un vestuari senzill i sempre va descalç. És ell mateix qui ens explica la seva transformació, fent-ho de manera honesta, entenedora, senzilla, el que fa encara més creïble la història.
Només començar, l’Ignasi ens fa una proposta: rebre la seva història amb atenció i predisposició, fins i tot ens demana mirar-nos entre nosaltres per tal de crear un ambient empàtic, distès i còmode a la sala; i sí, li funciona!
La majoria d’espectadors ho entomen amb un somriure, actitud oberta i generosa.
La representació propicia un ambient de silenci respectuós, i crec, d’atenció plena per tot el que se’ns va presentant, i la satisfacció de tots va en augment.
Jo, des de bon començament, em sento molt atreta per aquesta història. Possiblement, perquè de petita la meva àvia, que vivia al Camí de la Cova de Manresa, em portava a passejar per aquest indret i passàvem sempre per davant de les reixes de la part de la Cova que queda al descobert (les fotografies que es mostren en un dels decorats diria que poden ser ben bé les de la Cova que jo veia de petita). L’àvia aprofitava qualsevol pregunta que li feia sobre el senyor que havia viscut en aquella cova per tornar-me a explicar la seva vida i vivències quan vivia a Manresa.
Tota l’obra m’ha impressionat i l’he gaudit molt. Em sento agraïda d’haver-hi pogut assistir com a espectadora ambdues representacions. La part que més m’ha emocionat va ser la relació de l’Ignasi amb la seva mare, la necessitat que tenen ambdós de dir-se quelcom i de sentir-se units en el si d’una abraçada i, tant la mare com el fill, es reconcilien i els dona la pau que necessitaven i cercaven desesperadament. Al meu entendre, és una exaltació molt pura i encertada.
L’acabament de l’obra també va ser sublim amb la participació de la Coral Escriny al complet, tot molt elegant i sense floritures. Jo, emocionada com estava, em va faltar donar-los l’agraïment amb algun present, si hagués portat flors, o si m’ho haguessin permès, hauria pujat a l’escenari a abraçar-los a tots i a cadascun d’ells! Jo no sé xiular i no em sortia cap paraula, però sí que finalment el meu cor va dir gràcies, mil vegades gràcies.
I així, molt tranquil·la vaig anar sortint de l’estança en silenci, i durant tot el trajecte de la meva butaca fins a la sortida del teatre vaig anar escoltant els comentaris positius de la gent.
