A l’escenari, l’interior d’una singular residència de gent gran, els avis d’una generació, o d’unes generacions, que van connectar amb la música que es produïa, sobretot, a Londres i en ciutats americanes. Avis que conservaven cabelleres (o que es posaven perruques per simular que conservaven cabelleres ) i que, amb evidents signes de deteriorament físic i cognitiu teatralitzat, es refugien en la música per recordar, per sentir-se joves, per ser forever young. En el cap de setmana de l’1 i 2 d’octubre, molts dels que fa 5 anys estaven votant i esquivant els cops de porra dels del tricorni, van decidir omplir el Kursaal, desconnectar i riure una estona. Enfotre’s de qui són, qui seran i qui han sigut. Se suposa, que en altres llocs, a les cases dels polítics que van liderar el procés de l’1 d’octubre des del Palau de la Generalitat hi devia haver menys tensió, més trucades de telèfon i menys riures. Caldria suposar que hi havia una certa preocupació tant a casa d’ERC com de Junts per l’espectacle que han ofert després de la votació, però, sobretot pel darrer episodi en el procés (de trencament). Del votarem s’ha passat al desmobilitzarem amb una acceleració sorprenent. A Forever Young acaben amb un cant a aprofitar el present. I el català fa dies que ho fa i viu malgrat els polítics, donant l’esquena als polítics.
