Permeteu-me una comparació arriscada: el Vietnam i Mèxic. Amb dades del 2021 la renda per capita del país on anava John Rambo de vacances era de 2.785 dòlars, mentre que la del «lindo y querido» pujava a 8.347 dòlars (la catalana, per tenir una referència, era de 31.509 dòlars). Ja sabem que la mitjana entre 1 i 10 és la mateixa que entre 5 i 5, i que, per tant, l’estadística és útil però insuficient. I que la qualitat de vida (i la felicitat) no es mesura amb una sola xifra. Però també és veritat que aquests nombres ens confirmen el què ja sabíem: que a Mèxic hi ha molta més gent pobre que a Catalunya i que al Vietnam encara n’hi ha més. Doncs bé, Mèxic, i especialment algunes zones, és un país militaritzat a causa de la violència social i la criminalitat, amb 34.000 homicidis l’any passat, 94 diaris! El Vietnam, en canvi, tant a les zones rurals com a les grans ciutats, els robatoris són estranys i les morts violentes encara més. L’exèrcit no surt de les casernes i la policia, que es veu poc, patrulla a peu i sense armes.
No estic negant l’evidència: que la misèria i la desigualtat alimenten la delinqüència i malmeten la convivència. Les presons de tot el món són plenes de persones que van néixer pobres. El què dic és que aquest factor, el socioeconòmic, no actua de forma mecànica ni lineal, que és un element més, important però no decisiu.
I faig aquesta reflexió per lligar-ho a una interpretació habitual de l’actual ascens de l’extrema dreta a Europa i occident que vincula aquest fenomen a la incertesa econòmica, la inflació, l’atur i la precarietat. L’extrema dreta sap canalitzar el malestar, ens diuen, perquè l’esquerra (tant la radical com la moderada) i la dreta democràtica (existeix) no han sabut donar-hi resposta. Han fallat els polítics, repeteixen. Es pren com a esquema la idea que el feixisme que ens va portar a la Segona Guerra Mundial és conseqüència directa del crac i la crisi de 1929. Oblidant que el pare de tot plegat, Mussolini, va assolir el poder set anys abans! Que la penúltima gran crisi, la de 1973 que va durar fins ben entrats els vuitanta, no va comportar cap creixement significatiu de l’extrema dreta. O que el neofeixisme també creix en països amb un altíssim nivell d’igualtat i benestar (Suècia).
Segur, seguríssim, que l’esquerra hagués pogut fer millor les coses, amb propostes ambicioses i alhora creïbles, però no és just carregar-li les culpes de l’ascens del seu enemic i antònim. L’actual onada populista d’extrema dreta té bastant més a veure amb dos factors ben actuals i perfectament complementaris, el culte a la individualitat i a l’autosuperació personal i la desintegració del teixit social, que ens han deixat sols i a la intempèrie, exposats a les nostres pitjors pulsions: l’egoisme, la insolidaritat, la deshumanització de l’altre, l’atracció per la violència i les jerarquies... el mal en definitiva. I aquí, en la promoció d’aquests contravalors i en la destrucció del sentit de comunitat, les culpes estan molt repartides.
