La monarquia no és apreciada a Catalunya. Ho diuen les enquestes que inclouen preguntes sobre el tema (no és el cas del CIS). Només un de cada set catalans la prefereix com a forma de govern, i la majoria són votants de Vox. Aquesta és una realitat evident, manifesta, palmària, cridanera, ineluctable, impossible d’esquivar per qui vulgui entendre la Catalunya del present. Però ahir va començar a Barcelona el judici penal contra una part de l’anterior mesa del Parlament per no haver impedit el debat i votació d’un text de rebuig a la monarquia. L’acusació és de desobediència al Tribunal Constitucional, que, prèviament, havia dit: vostès no es poden pronunciar sobre aquests temes perquè no són de la seva competència. I a callar. Una prohibició semblant pesava sobre l’autodeterminació, i com que també se’n va votar un text a favor, una desobediència se suma a l’altra. Els demanen un càstig d’inhabilitació i multa. Hi ha tota una casuística sobre aspectes processals, amb recusacions de magistrats i peticions de nul·litat, però la reflexió de fons és si l’Estat se sent tan feble, tan amenaçat, tan indefens, tan esporuguit, que no pot aguantar l’aprovació de resolucions merament declaratives que no modifiquen la realitat institucional ni jurídica. La monarquia caurà pel rebuig de la cambra catalana? Espanya es trencarà perquè l’independentisme deixi constància parlamentària del seu projecte? Si cap de les dues qüestions no entra en les competències de la Generalitat, la resposta més econòmica de l’Estat seria fer com qui sent ploure. El Govern català s’inquietaria si l’Ajuntament de Sant Esteve de les Roures acordés reclamar la seva integració a la comunitat autònoma de Cantàbria? O es limitaria a contestar-los «bon profit amb les anxoves que els enviarà el president càntabre Miguel Ángel Revilla»? Però el Leviatan hispànic reacciona com solen fer-ho tots els integristes davant una suposada blasfèmia: amb públiques lapidacions.
