La guerra d’Ucraïna ha dut el president del Govern espanyol a comprometre un fort augment del pressupost militar, i per compensar-ho els socis d’Unides Podem li han exigit un increment de la despesa social per damunt del que aconsellarien els policies de l’ortodòxia. En aquest marc, les pensions compliran poc o molt la promesa d’apujar-se al compàs de l’IPC i les ministres treballen amb una previsió del 8,5%, en l’esperança que sigui la mitjana de novembre a novembre. La meva factura d’essencials, que a aquestes altures de la vida són els energètics i els alimentaris (els medicinals me’ls paga la Seguretat Social), s’haurà enfilat més del que ho farà la pensió de jubilació, però tot i això perdré menys poder adquisitiu que la majoria d’assalariats, inclosos els de les administracions públiques. Per no parlar d’aquells que veuran la base dels seus ingressos segada per la recessió que treu el nas a la cantonada. No sé si Pedro Sánchez vessa d’amor pels pensionistes o només li fan por, després de veure com Rodríguez Zapatero iniciava el descens als inferns el dia que va atrevir-se a tocar-los les mensualitats, però la deferència és a la vista. Potser preveu que, com fa una dècada, els ingressos dels avis tornin a ser el refugi de les famílies sacsejades per l’atur. ¿És sostenible aquest increment de la principal despesa de l’Estat quan s’apropen aires d’encongiment de l’activitat econòmica, o és una aposta pel desequilibri que s’haurà de corregir tard o d’hora? Però també podem formular una pregunta alternativa: escanyar els pensionistes garantiria la solvència del Tresor espanyol si tornen a anar mal dades de veritat? Sigui com sigui, en la perspectiva que en anys a venir ens haguem d’adaptar a una dieta de pa sec xopat en vinagre, benvinguda sigui la pujada contemplada en aquests pressupostos. Gaudim-la mentre puguem, amb la certesa que qui dies passa anys empeny, demà serà un altre dia i tal dia farà un any.
